Del Carnaval i de la Quaresma
Instants (1932)
La psicologia dels que celebren el Carnaval esqueixant-se els llavis amb la banalitat i l’estupidesa d’unes rialles postisses que no revelen un estat de satisfacció ni de tranquil·litat espiritual, és la psicologia dels pocasoltes. Si haguéssim d’esguardar la vida a través de les seves manifestacions, ens adonaríem que és una horrible mentida. Ofegats en la seva insinceritat, en la seva orbesa, no arriben mai a capir la gran realitat que és la gran veritat de la vida.
La Quaresma, amb el seu dimecres de cendra, amb la seva invocació al seny, ens els allunya de prop nostre, i sentim com s’esmortueixen els seus crits; s’apaguen les seves folles danses; es refreda la bullentor de la carn miserable i rebregada, i a l’entorn nostre es fa un silenci, un doble silenci. El silenci forçat, insincer i hipòcrita dels que no poden superar el viure de la beneiteria i les misèries, i el silenci clar, noble i serè dels que estimen la Quaresma.
Res no esvalota prop dels bons, dels que viuen abrandats de bons desitjos, dels que saben fer triomfar el seu somriure lluminós per damunt les rialles eixorques i estúpides, i somriuen tan clar com abans i com després dins la Quaresma alliçonadora, plena de meditacions i remembrances.
Per als que senten el noble desig de la superació i es guaiten constantment en el fons del seu fons; per als que viuen ocupats en la perfecció del viure interior i exterior; la Quaresma ha cercat uns dies silenciosos i dolços dels quals n’ha bandejat tota cridòria i tota estridència, i en el silenci ple de veus llunyanes, i en la seva quietud amorosívola i conhortadora, ens convida a la meditació dels alts exemples bíblic, se’ns enduu amb amor pels camins il·luminats de l’alliberament.
Per això, nosaltres que trobem en la Quaresma, no la condemnació del nostre riure, sinó la condemnació de la misèria que ens volta i ens sotja; no un blasme a les follies nostres, sinó a les follies que ens volen perdre; no un temps en que som obligats a intensificar les nostres meditacions, sinó un reconet bla i quiet fora els sorolls del món per a seguir meditant, servem, encara, el somriure al llavi, i si riem dins la Quaresma com fora d’ella, és perquè la nostra rialla no és obra dels llavis solament; els llavis en són l’instrument d’expressió; el motiu és el coratge i la serenitat del nostre esperit que no pot anar descontent ni infeliç cap a les coses altes, cap a les coses pures.
Els que riuen bojament dins el festívol bullici dels carnavals són els que ploren desesperadament dins la pluja amarga de les dolors. Són els dos sobreiximents folls de la vida. La paròdia de l’alegria i la paròdia del dolor.
A nosaltres, la Quaresma ens ensenya dues menes de riure: el riure de la íntima joia de l’esperit, i el riure de la santa resignació en el dolor. Per això comprenem tan bé que hom pot passar la vida amb el somriure al llavi.
Benvinguda sigui la Quaresma amb les seves lliçons bíbliques; els seus exemples i les seves meditacions; el seu silenci eloqüent; el seu sol pur i els seus dies tebis i la seva resplendent Pasqua de resurrecció i alliberament, flairosa d’arbres florits i terra conreuada.
Els pocasoltes trencaran l’austeritat forçada de la seva taula, del seu riure i del seu viure i faran el camí dels condemnats.
Però, els que sabem la lliçó, seguirem guaitant dintre nostre i després del dejuni, menjarem la carn de l’anyell i abocarem el ribell de la seva sang sense màcula al llindar de la nostra porta.
