De la vida claustral

De la vida claustral
Les hores dolces (1920)

I
LA MONJA

Sa cara és de lliri
que al fang té l’arrel,
viu plantada a terra
i viu per un cel.

Al món deixà el vici
que mata a la gent,
i cerca per viure,
la pau del convent.

Allí viu reclosa
sens pena ni dol,
si als ulls ve la boira,
darrera hi ha el sol.

I oracions desgrana,
que diuen l’anhel
de ser la poncella
del jardí del cel.

II
EL SORTIDOR

S’enfila amunt
el sortidor,
tot rondinant
en la buidor,
i un cant destrena
melangiós
i xerroteja
remorós.

S’enfila amunt
tot atrevit,
torbant la pau
de mitja nit,
i a mig camí
se’n torna avall,
de perles fent
un esgranall.
La lluna el guaita
des de dalt,
la monja el mira,
sempre igual,
i sembla, trist
com va cantant,
que un parenostre va filant.

III
EL XIPRER

No veu més que les arcades
i el cel blau al seu damunt,
i ell s’enfila, i ell s’allarga,
sempre dret i sempre amunt.

Entremig dels ulls dels claustres,
com la monja, reclòs viu,
no el cimbregen les ventades
i els ocells hi fan el niu,

Mes, s’enyora en la tristesa
d’aquell lloc. Ha vist l’estel
pel damunt de les teulades
i ell s’enlaira cap al cel.

IV
LES FLORS

Les flors tenen la color
de les coses apagades,
i és que el sol no els do calor
perquè viuen enclotades.

La color és vanitat,
la virtut, és cosa blanca,
dintre el pètal apagat
el més dolç perfum s’hi tanca.

Quan la rosa haurà esclatat,
com al cel haurà l’estrella,
cap amunt serà pujat
el perfum fet meravella.

V
LES CUQUES DE LLUM

No se sap si dins la molsa
hi han florit gotes de llum,
cap al tard, en l’hora dolça,
barrejada amb perfum.

Semblen perles de rosada,
que el sol ompli de claror,
semblen ulls, que han fet parada,
batxillers, en la foscor.

Semblen ànimes que ploren,
arrapades als arrels,
sembla que de dalt on volen,
han caigut uns quants estels.

error: Content is protected !!