De cara a la mar
Instants (1932)

S’ha parat el tren. Més ben dit: s’ha parat aquell monstre que ens ha arrossegat i sacsejat més de mitja hora per la incomparable plana, entre canyars, garrofers, avellaners i vinyes, i que s’assembla molt a un tren. Un empleat que no sabeu quina mena de desgràcia l’ha fet vestir de negre, amb els llavis a faisó de trompeta us fa saber que sou allà on aneu.

– ¡¡ Tarragooooona!!…

Cada vegada que arribo a Tarragona, en oir el crit de l’empleat d’estació – d’aquella estació solellada que també porta dol – passen pel meu pensament sense ordre ni concert, cèsars, esclaus, patricis, generals, exèrcits, carros de vori passejant gent noble, festes, bacanals, circs, i no sé quantes coses més, barrejades amb tota mena de flaires i tota mena de nèctars, i tota llei de fesomies mitològiques, com si tot això m’ho aboquessin al cervell a cabassades.

Tot això, un cop soc dintre la ciutat que s’amuntega, m’ho vaig posant en ordre de la millor manera possible, fent via poc a poc tot reconstruint aquella Tàrraco d’ahir, i no m’adono d’un capellà qui passa espavilant l’aire amb el manteu; ni esguardo aquelles senyores que vénen de missa i parlen d’aquelles que no van amb elles; ni reüllo aquell senyor seixanter, enjoiat, ventrut i de cara tendre, qui va a passeig amb les seves filles per distreure’s i oxigenar-se; ni veig aquell auto – que mai no he confós amb un carro de vori – que m’enutja fent-me tastar la pols del carrer, i que perfuma els meus pensaments amb aquella fragància de benzina recremada que tant m’agrada i que a molts els desplau.

Tant tost m’he sostret als meus pensaments, el meu esguard topa amb la Tarragona real d’avui, i em dolc que no sigui aquella d’ahir, aquella que jo refeia idealment, encara que a mi m’hi hagués tocat l’ésser una miqueta d’aquell tros de plebs romana que Petronius estimava, malgrat que el molestés el tuf que feia.

Res no és igual com aquells temps, fora d’uns trossos de palaus, de circ, de temples, algunes pedres escampades i altres arreplegades, estàtues, àmfores, estres de guerra, i la pols, perquè la pols sempre haurà estat igual.

El viure de la ciutat d’avui, és tot diferent: ordre, treball tranquil, quietud, convit al sojorn i a la benestança. No té res d’aquell viure neguitós entre grans festes, lluites sagnants, daltabaixos, espectacles adés munificents, adés horribles…

Tarragona fa l’efecte, tot plegat, d’un llibre d’històries que ha llegit tothom, el qui l’ha entès i el qui no l’ha entès, i que passant de mà en mà, ha restat una mica rebregat damunt de la taula.

Davant d’un museu o enfront de qualsevol monument antic, d’aquells que parlen només a segons qui, sento el mateix encantament, la mateixa devoció i veneració d’aquells infants que amb el nas aplanat en el vidre d’un aparador, contemplen la gran munió de joguines que hi ha dintre.

Altres ciutats, com Tarragona, poden també comparar-se a llibres d’històries, però, que si no fos això, no tindrien cap encís. Tarragona, de més a més, us reserva el grandiós espectacle natural d’aquella immensa planúria d’aigües mediterrànies, en constant neguit, en etern remoreig, com si expliquessin quelcom que ningú no entén i que cadascú vol entendre.

Des d’aquell balcó sense parió, recolzat a la barana de ferro que tremola, m’hi he passat hores i hores, contemplant aquella mar nostra que té colors blaves, verdes, violeta, i cavalleres blanques en les ones que és moren rentant els peus a la ciutat, i milions d’estels de plata dansant damunt de l’aigua i que no són altra cosa que bocins del sol, fet miques.

Esguardant aquest tros de mar nostra, veig estols de veles blanques que gairebé n’és ple; rastres de naus cap a orient; altres rastres cap a occident… i ja no puc resistir altra volta la temptació de donar tombs a la imaginació i refer velles històries, i grandeses passades d’un poble encallat, i de la mateixa ciutat augusta, aquella ciutat que somriu asseguda de cara a la mar, i tot ho té de cara a la mar, tot, menys el gran cavaller Roger de Llúria qui hi està d’esquena, i no pot veure aquelles aigües que ell calcigà i domenyà, ni aquells peixos que hi neden sense les quatre barres al llom.