Clarà i la ratafia
Instants (1932)

Clarà, ja sabeu que és un llogaret que cavalcant damunt d’un gep que té la terra plana de vora mar, s’escau a un cop de pedra de Torredembarra, anat cap a Barcelona.

No us fa l’efecte, als qui l’haveu vist, d’una vila començada i deixada estar? Però, amb quina gràcia! En quin bell precís moment!… En el moment mateix que, d’haver tirat endavant, o hauria faltat gep, o bé hauria sobrat vila.

La idea de l’existència d’aquell gep rocós sense el llogaret damunt no em fóra pas prou cara, com no concebo agradívola del tot la idea del llogaret sense el gep a sota.

Ara, Clarà us diu: “Jo sóc ací dalt”. Altrament, us diria: “Jo sóc ací dins”. I tot és u, de trobar-se dins o trobar-se dalt!

I el nom del llogaret, que ben encertat i que escaient, oi?… Clarà… Clarà. No sentiu la llum al voltant vostre?… Per força!

Clarà és un floc de neu; una pinzellada de calç damunt del verd de garrofer, olivera, vinya i horta d’un paisatge en terres ubèrrimes; un glop de llet. Ara, imagineu aquesta rialla blanca dins el verd, sota el sol del migdia, el cel blau tebi, vora la platja de granets fulgurants i la mar Mediterrània plena de mirallets i cabelleres blanques, i digueu-me: no acluqueu els parpres d’enlluernament i sentiu com us entra tota la dolçor, tota la frescor, i tota la claror del paisatge dins l’esperit?

Una placeta amb una església minúscula i unes quantes – poques – cases al voltant… Això és Clarà.

– I bé – direu – que té a veure Clarà amb la ratafia?

Ah!… Us havíeu fixat en l’epígraf!…

Ja us he fet veure que a mi la idea de Clarà em duu la idea de claror. Doncs també em duu la idea de la ratafia.

Veureu.

Quan jo arribava a Clarà amb un amic meu, que li sap greu que l’anomenin massa sovint i per això no us diré qui és – que hi voleu fer!… L’home té la mania que els noms es llimen – ens rebia un amic nostre, qui es diu Antoni Olivella. No el coneixeu? Si no el coneixeu, és que no haveu estat a Clarà, i si hi haveu estat, haveu anat a Roma i no haveu vist el Sant Pare.

Antoni Clarà, vull dir, Antoni Olivella, és el príncep de Clarà, és l’home de la llet, de Clarà, perquè quasi tot Clarà és la seva granja lletera, i perquè les seves trenta cinc vaques, gairebé tenen majoria sobre els habitants del lluminós llogaret de la costa.

L’home ens rep d’aquella manera que els homes reben els homes. – Deixeu que em faci honor tot fent justícia. – No ens entretinguem en detalls. Es un home que coneix bastant la justa mesura de les coses. Res de l’etiqueta que cohibeix, res de la vulgaritat que dissipa.

– Haveu dinat?
– Ja ho havem fet.
– Prendreu cafè?
– Si.
– Nena!… Porta’ns tres cafès!… – cridà ell -.

Una estrella fixa i blanca de la seva constel·lació filial ens serveix i ensems ens saluda somrient amablement i serena.

Som al voltant de la gran taula d’un espaiós menjador i prenem cafè amb la bona companyia de la família del cavaller Olivella. Hom parla de música – hi ha una damisel·la… una altra estrella, però d’aquelles que parpellegen i sempre sembla que somriguin que en sap un niu – de les collites, del temps, de la gent…

– Hi voldreu unes gotes d’anís?
– No. Gràcies.
– Conyac, potser?
– No, no. Gràcies.
– Aquella ratafia potser no hi aniria malament…
– No us molesteu – fa el meu company -.

Però, jo que recordo en aquells moments una ratafia de Terrassa que la meva dispesera de Tarragona tingué guardada com un tresor en un armari obscur de la meva Troia del 53 de la Rambla i que es va fondre dins la garrafa, contesto:

– Això, jo si, veieu?… Us ho accepto.

Ve la ratafia… Bevem… – Amb seny, eh?… No confondre. – Fem petar la llengua amb el paladar i ja em teniu mestre de la paraula cantant la ratafia… Molt millor que aquella de Terrassa!… No recordo com va anar l’elogi, però tinc present l’acabament. “Si mai sentiu a dir que he traspassat – que si em moro primer ho sentireu a dir, perquè jo no seré un mort vulgar – porteu-me si hi sou a temps, un tast d’aquesta ratafia, i si no torno, pujareu-hi de peus. Podreu assegurar que jo m’he mort més de bo de bo que els que m’hauran precedit.

El senyor Olivella, llavors, ens conta que el senyor rector qui tot sovint va a visitar-lo, es fa venir mal de ventre per a gorir-se’l amb la miraculosa ratafia.

Jo li vaig assegurar que si visqués a una hora de Clarà, fóra un malalt crònic del mal de ventre. – Admeteu la claredat de la frase “mal de ventre”. Som a Clarà.

Quan deixàvem Clarà el sol s’havia post i al cel hi havia una color clara de ratafia. El meu company es passejava la llengua pel tel que la ratafia li havia deixat al llavi. La mar per la seva color semblava un gran trull de ratafia. Les cases de vora mar eren blanques entre dos foscants, com un vol de gavines i com les mans que ens havien ofert la ratafia insuperable. L’automòbil corria tot xiroi que hauríeu jurat que anava amb ratafia… I a mi no em sentireu parlar mai de Clarà, sense que us parli de la claror de Clarà i de que a Clarà donen la millor ratafia.

I, ara, no malicieu…

Clarà i agost de 1927.