Catalunya
Les hores dolces (1920)

Al bon amic i bon patriota n’Enric Ciurana

Catalunya és la biga corcada
de dalt de la golfa,
de baix del celler,
que encara que sembli podrida i trencada,
que encara que sembli i que sigui molt vella,
ella,
aguanta la casa,
l’aguanta i té cura que caigui al carrer.

Catalunya és la testa de l’avi,
la testa nevada
d’arrissats cabells,
que encara que es vincli, com flor que s’acabi,
si no és fresca i tendra com és la poncella,
ella,
ens mostra gloriosa,
la història del poble, la història dels vells.

Catalunya és aquella muntanya
de puntes d’agulla
que guaita els bells plans,
on féu una Verge sa dolça cabanya,
i encenent-hi un dia la llum d’una estrella,
ella,
la dolça morena,
enllumenà els passos dels bons catalans.

És la flaire de flor de ginesta,
l’alegre brostada
de bell romaní,
que a riuades s’escampen cada any una festa,
que són el somriure d’una meravella,
ella,
replega en la serra,
l’onada que puja del blau mar llatí.

És la llança del Cavaller noble,
que en la gorja es clava,
del drac que ha d’occir,
d’un heroi que vetlla, per la fe del poble
que és fort i treballa, que brega i que canta,
canta,
perquè el Patró escombra,
traient-li de casa, tot el mal verí.

És la dansa bonica i hermosa,
que riu i que plora,
que plora i que riu,
la dansa florida de colors de rosa,
la dansa més ampla, la més gaia i bella,
ella,
a tots agermana
dins son ample cercle, com en un gran niu.

És la parla que ens brolla dels llavis,
és calda i florida
i és aspra i de neu;
amb ella eixamplaren el poble grans savis…
per l’amor és dolça, per la guerra és forta,
forta,
perquè no és caprici,
perquè és una herència, un llegat de Déu.

Catalunya és el lliri que es torça,
clavell que esbadella,
sarment mai eixut,
xiprer que s’enlaira de grat o per força,
esperit dels segles, que mai no es rovella,
ella,
serà Catalunya
sempre, mal que pesi a qui mai ho ha volgut.