Cartes d’un soldat a sa mare
Les hores dolces (1920)

I

Eixa és la primera carta
i l’escric a Tetuan;
des que vaig venir, fins ara,
hem tingut un foc molt gran.
Els moros ens envestiren
plens de ràbia, renegant;
vora meu, mos companys queien
bruts de pols i plens de sang;
sos gemecs, quan es morien,
em van fer esgarrifar,
tots cridaven a sa mare…
jo em vaig fer un tip de plorar…
que es morien lluny de casa
enyorant la dolça llar,
l’escalfor d’unes besades
i el bressol que els va gronxar,
sense un bes d’aquella dona
que sos ulls no aclucarà,
i molts d’ells queden a terra
fins que el temps els podrirà;
sense que a ningú ells inspirin
un desig de compassió,
lluny la tomba dels seus avis,
sense prendre comunió.
¡Ai! les pobres de les mares,
que a sos fills esperaran,
obriran sos dolços braços
que mai més no els tancaran;
– s’han obert per l’abraçada
i per xò no serviran -,
perquè, fills que elles esperen,
pobres fills, no tornaran.
No us explico aquella lluita,
perquè no la sé explicar,
no vull que sabeu les penes
que el vostre fill va passar,
prou que esteu desconhortada,
prou també estareu plorant,
no vull fer-vos gran la pena
ni us vull fer el dolor més gran;
només us diré una cosa
que va fer-me molt estrany,
i un record va despertar-me,
d’una festa, avui fa un any.
¿Us recordeu d’aquell dia…
– … érem el Divendres Sant, –
que en la processó portava
aquell Crist, que pesa tant,
aquell Crist en la Creu Santa,
aquell Crist, agonitzant,
i el duguí tota la volta
sempre dret, sense cansà’m?
Quan la processó era feta,
el senyor rector em cridà,
i amb somriure de bon home
que és un sant, em va besar.
Bo i pegant-me a les espatlles…
– ¡Ets un hèroe! – em va dir.
Com que ell parla com els savis,
jo, pobret, no l’entenguí.
Doncs, un dia, en la gran lluita,
la bandera ens van robar,
sense fer cas de les bales
jo la vaig rescabalar;
l’endemà, davant d’uns quefes,
em cridà el capità meu,
i davant de la bandera
em posà al pit una creu,
tot dient amb veu molt ronca:
– ¡Ets un hèroe i un valent! –
El mateix que el rector em deia,
em deien aquella gent.
Al rector no l’entenia,
lo d’aquell em va estranyar,
doncs si ell parla com els savis,
aqueix parla en castellà.
Jo prous hores rumiava…
a la fi, ho vaig esbrinar…
¡qui pogués tornar a ser hèroe
amb el Crist d’aquell altar!
Mare, vós que aneu a missa,
digueu-li al Crist de l’altar,
pregunteu-li si es recorda
de que un dia el vaig portar,
poseu-li un ciri per banda…
…de la mort Ell em lliurà…
i reseu-li parenostres
perquè jo torni bo i sa.
Porteu-li flors a la Verge,
totes les que hi hagi a l’hort,
no hi fa res que no s’hi quedin,
que Ella em darà bona sort;
i digueu-li que l’estimo,
que endolceixi mos afanys
i que deixi entrar a la glòria,
els pobres dels meus companys;
que aconsoli aquelles mares
que esperen a sos fills morts,
que torni salut al pare,
i a vós, que us dongui conhorts.
Jo us recordo i us enyoro,
no us oblido, us vull a tots,
si haig de dir lo que us estimo,
no tindré jamai prous mots.
Adeu, mare, jo en la guerra,
entre el foc esgarrifós,
pregaré al Crist i a la Verge,
per mi, pel pare i per vós.

II

Mare: Ja fa quinze mesos
que estic del poble allunyat,
que enyoro vostres carícies,
les cares del veïnat,
el somriure de les festes
i les festes de cada any,
els balls de coques, les danses…
tot això… ¿ho han fet enguany?
Escriviu-me forces coses,
digueu-me tot el que feu,
no mulleu les vostres cartes
amb llàgrimes, no ploreu,
tingueu l’esperança forta,
que ens farà lleuger el mal…
jo, potser que us vingui a veure
al sortir de l’hospital;
hi soc per una ferida
que no té res d’alarmant;
doncs segons diuen els metges,
aviat em goriran.
Tinc una bala enclofada
dintre el pit, a prop del cor,
em dóna molta fatiga;
però no em darà la mort.
En mon llit penso en vosaltres
i us hi veig al meu voltant,
mateix que si fos a casa,
a on m’estimàveu tant.
Al capçal, tinc una Verge,
al costat, un Crist en creu
i una monja, que m’estima
i que em cuida en nom de Déu;
si no fos per la ferida,
aquí al llit, m’hi trobo bé,
guaitant lluny per la finestra
cap on el poble deu ser.
Avui m’ha dit la mongeta
després del toc d’oració,
que demà a primera hora
em faran l’operació.
M’ha vingut a veure el metge,
sense febre m’ha trobat,
com he vist que estava alegre,
un favor li he demanat:
– Demà quan la bala em treguin,
que tinguin cura del cor,
si pot ser que no me’l toquin,
que me’l deixin igual de fort,
que l’amor, d’ell no s’escapi,
ben tranquil deixin-lo estar,
que em serveixi, com fins ara
m’ha servit, per a estimar.
Mare; torneu demà a missa
a resar vostra oració,
si veieu el Crist, digueu-li
que han ferit son companyó,
digueu-ho també als del poble,
i també al senyor rector
que m’ensenyà de doctrina
i m’ensenyà d’ésser bo.
Digueu-me tot el que passa,
si són vius tots els fadrins,
les fadrines si són guapes,
si han nascut enguany molts nins,
les collites si són bones,
si heu venut ben car el vi,
si és casada aquella noia
que em volia abans a mi,
i em deixà perquè era pobre,
quan al moro vaig venir,
que ni m’acompanyà al barco,
quan de cas vaig sortir.
Digueu-m’ho tot mare meva,
ja que no puc veure re,
que l’enyor amb vostres lletres
pot ser m’alleugeriré.
I ara prou, escric amb pena,
la ferida em té angoixat;
ja us escriuré un altre dia
tantost estaré curat.

III

He rebuda vostra lletra
que no sé com contestar;
han passades tantes coses,
que tampoc sabré explicar.
Me dieu que aquella noia
ja no estima aquell fadrí,
que fins plora ma ferida
i s’està esperant-me a mi…
Doneu-li mercès ben franques
per tot aqueix gran consol,
mes, digueu que no m’esperi…
… demà no sortirà el sol…
Digueu-li que la perdono
de tot el mal que ella em féu,
que l’enyoro, i que l’estimo,
i que pregui per mi a Déu.
Mare, si alguna vegada
he faltat al vostre amor,
perdoneu el me agravi,
he sigut un pecador;
l’escapulari us envio
que m’ha fet viure feliç,
ara ja no el necessito,
potser ‘niré al paradís.
Si al poble jo no tornava,
no cregueu que us he oblidat,
us estimo molt encara,
com fins ara us he estimat.
Mare meva, mare meva,
vaig escrivint i plorant…
aquells braços que em guardaren,
ja mai més m’abraçaran,
aquells llavis que algun dia
m’ensenyaren a resar,
ara els veig per sempre closos,
perquè no em podran besar.
El meu poble que somreia,
al redós del campanar,
les finestres de les noies
on hi anava jo a cantar,
el Sant Crist de la Parròquia,
el rector i el capellà,
la campana de la festa
que du els cants allà d’enllà,
l’oreneta voladora
que fa niu al finestral,
fruita dolça dintre l’horta,
bells raïms en el parral,
‘vellaners del pla i la costa,
vinya ufana, blat sencer,
carretell de dalt la golfa,
bóta antiga del celler,
tot el goig que abans em dàveu
ja mai més el sentiré.
Mare, pare, si algun dia
cap a l’horta encara aneu
i passeu la Creu de terme,
abraceu aquella Creu.
Potser trobareu encara
l’escalfor dels meus petons,
que abans de marxar a la guerra
vaig dur-hi flors i oracions.
I ara, adéu, direu al poble
que mai més hi tornaré,
que em perdonin vells agravis,
doncs així també ho faré;
que quan toquin per mi a missa
dalt de tot del campanar,
que tots vagin a l’església
a resar, per un germà.
En l’altar que cremin ciris
i les flors llencin perfum,
no li manquin a la Verge
ni al Sant Crist, flaires i llum.
Déu darà al cel la gràcia,
als que a missa em cantaran,
fins al cel, mareta meva,
que demà em fusellaran.