Cant al vi
Les hores dolces (1920)

Dins d’un gra de raïm,
hi ha un tros d’humanitat,
hi han ànimes que hi viuen,
que canten i somriuen,
hi ha un món de claredat.

Dintre els raïms atapeïts,
¡quanta suor, quants afanys i quants neguits
no hi ha abscondits…!

Per un gra de raïm,
quants i quant no delim…?

És com el cel, que costa de guanyar,
i abans que no el tenim,
contra tots els perills hem de lluitar.

És com l’amor, que per l’honest voler
d’un cor sencer,
donarà a totes hores el seu ser.

***

Pobre gra madurat
que haurà de dar sa vida resignat
a un tros d’humanitat,
morint sacrificat.

Pobre gra de raïm.
Per ell, tot un any delim,
i un any rera un altre any, tota la vida…
Mes, un cop ja el tenim
dintre la portadora atapeïda,
al trull sens compassió l’hem abocat,
per a fer-lo gemir,
per a veure’l morir
dessota d’uns peus nusos trepitjat,
en sense una guspira de pietat.

I després, ¡ai! després ell plorarà…
per què no ha de plorar…?

Plorarà tota aquella trista sort
que haurà desfeta sa gentil bellesa
i haurà esfumat la seva boniquesa
sens heure’n el conhort…

Entre obscures parets caurà son plor,
i en ell s’ofegarà com una flor
que en l’aigua es bada,
com una flor passada…

I dintre el trull
d’aquelles llàgrimes curull,
s’hi ourà el neguit com d’una onada;
gemec d’una ànima tancada,
empresonada,
que ens tindrà el cor obscur, incert,
com fulla dins la nit en el vent del desert.

***

Quanta bondat,
i quanta caritat
i quin bleix dolç de vera humilitat
dins d’aquell vi que ens du fraternitat…!

Ens aixopluga a tots dins d’un palau,
on el tenim, com un tresor, en clau.

El vi ens té forts i lliures dins d’una esclavitud,
però amb tan gran virtut,
que jamai no sabrem que esclaus havem sigut.

Perquè els lligams seran
les nostres mans, que a tots ens juntaran
enfront totes les sorts,
i ens servaran latents els nostres cors.

Tu, vi, ens faràs la deslliurança,
no dirà pas ningú,
que no s’obiri en tu
un raig de llum i un altre d’esperança.

Que tu ens encens al cor la vida que ens aguanta,
que als llavis ens floreixes la càlida complanta
no ho negarà ningú,
si sap que el nostre viure és fet per tu.

¡Quant amor no hi haurà dintre el teu si,
oh, llàgrima de vi
de la que soc esclau,
si ets foc de caritat i llum de pau!

No pot ser que del cel no hagis baixat,
i perquè Déu ta gràcia ens ha donat
dins d’un món de bondat,
el cor li enlairarem,
i la sagrada ofrena tots li agrairem,
i li demanarem
que tu ens facis la vida eternalment,
i que cada any igual,
com sempre igual,
ens portis tot l’amor fet un torrent.

***

– Escolta pecador;
no diguis mai que no
quan vulguis entrar en ta casa el vi
com al temple els senzills,
que és ell la comunió dels teus bons fills;
digues sempre que sí,
sempre que sí…
Rep-lo amb goig en la llar,
i fes-n’hi un bell altar
de la taula on hi menges el pa de ta suor,
que és son altar millor.

Feu-li tots el bon pas,
i així com al sagrari el miraràs,
germà del pa, ungint de llum la taula,
i tots junts, contemplau-la…

Contempli’l tot el món,
que ens té el cor net i ens ha enlairat el front…

En els genolls dels pares els fillets,
els cors tocant-se, els braços ben estrets,
com si l’amor s’hagués amuntegat
en un grapat,
fent molt més bella
la dolça meravella
del misteri de la paternitat.

***

– El vi és Deu?
– Sí, pare…
– El pa és Deu?
– Sí, pare…
– Mes, no seran dos déus,
fills meus:
són un tot sol,
un Déu tot sol,
la llum, l’amor, l’essència de la vida.
I respondrà que sí,
amb un somriure fi
de flor que es bada al sol,
la veueta d’infant amorosida.

I en la taula el perfum del vi i del pa,
els cors vells i els novells saludarà…

Per xo, quan posarem la ma al porró,
ho farem amb un gest de devoció,
i abans que ens entri al cos el vi,
l’haurem de beneir.

Tots el beneirem
i després, el beurem…

Haurem en nostre cor la caritat,
la pau que d’allí dalt ens ha baixat…
haurem begut i beneït la vida,
l’amor en flama convertida,
l’amor i la bondat, que els pits ens ha juntat
i ens ha estrenyut les mans,
per a fer-nos germans.

I damunt nostres fronts,
que el temps esblanqueís,
hi xerrarà cançons
la mel del paradís.

Ens durà sang als cors
ja vells, prô amb il·lusions,
i ens farà créixer forts
nostres plançons
que ardits ens pujaran
i escamparan pel pla i la serra
i per tots els indrets de nostra terra
un cant de fe, d’amor i un crit de guerra,
la nostra pàtria alliberant.

Treballem, treballem pels que vindran;
marquem-los el camí, que ja van arribant
tot cantant, tot cantant
un cant ple de noblesa,
com en el trull canta el raïm
quan fa aquell regalim
de sang, que sembla encesa,
les glòries que tenim
i els jorns esplendorosos que ja es van apropant.

La nostra terra és forta i esdevindrà triomfant;
que el vi de casa nostra ens fa bullir la sang.