Artur Bladé i Desumvila
La gent del Llamp (1929)

Si alguna vegada anéssiu a Benissanet i trobéssiu pels carrers amples i solellats, clars de cases emblanquinades, d’aquells vila amb reminiscències aràbigues, un home jove qui s’hi passeja lassament amb les mans a les butxaques i els ulls endormiscats, li podeu dir:
– Senyor Bladé; estigui bo.
Ell us contestarà amb una veu nassal i esponjada:
– Adeusiau.

I sense fer massa cas de vosaltres anirà seguint com si anés a la processó, la seva passejada, amb les butxaques plenes de mans i els ulls plens de son.

En aquells moments, reposa, dorm, refà les energies gastades en el feixuc treball de no fer res, que és la més pesada de totes les tasques i la que més li prova i li agrada.

Artur Bladé, va fent via amb l’esquena dreta, viu de l’aire del cel i del foc de les idees que li recrema l’enteniment i les entranyes.

Si us digués el que sent, us faríeu un tip de plorar. Si us digués el que pensa us esborronaríeu.

És un noi que va sol per tot arreu. És un home en estat caòtic. Observareu en ell un sens fi de trontolls i trasbalsaments interiors que fan posar pell de gallina. El seu cervell, encara no ha trobat el lloc on instal·lar-se definitivament. El seu cor, sembla que sí. La seva bondat s’ha d’endevinar a la sola del pou de les seves idees, que fan fortor de sang i de pólvora. Aquesta bondat seva del fons, fa que la pólvora s’esbravi i que la sang no arribi al riu.

L’amic Bardí una vegada em va preguntar:
– Què us en sembla de Bladé: és bo o és dolent?
Jo vaig respondre:
– Té mal de cap.

Sovint el trobareu abocat als llibres, atipant-se de literatures i de filosofies crues i descaballades, i quan ja en té el cap embotit, surt a fora per tal que el toqui l’aire.

La gent de la seva vila el té com un ésser estrany i no gosa tocar-lo. Els modestos i bruns hortolans, endurits i ben peixats, no l’entenen i sospiten que pugui ésser un home excepcional, però no ho donen a comprendre.

Ell passa entre els seus terrassans i plantifica amb una mica de vanitat, la seva superioritat als nassos. No té motius per a concebre que aquella gent no vulgui alçar el cap i es resigni a la insípida filosofia dels recs, dels crestalls, de les cols, de la fruita i de la família, i es diu per ell: – Animals!…

Als humils hortolans els fa nosa la figura del savi plantat davant seu amb les mans a les butxaques i ple de mandra, i mormolen que ell no ho senti: – Gandul!…

La mandra de Bladé no és, però, un cas patològic. Almenys ell ho creu així i té l’esperança que vindrà el dia…

I a Benissanet els hortolans van fent la seva vida dolça i planera i ell va passant com una ombra de núvol que s’ha de tornar aigua clara el dia que plogui. Va fent el seu camí, i té una mirada biaixada de compassió pels que s’ajupen i treballen; té un somriure agre i escèptic pels pares de família; esguarda amb una rialleta maliciosa els catòlics endiumenjats que van a missa, i no se’n refia gens; un cristià li fa llàstima perquè això no és cosa d’homes, i s’admira, es meravella de trobar un home bo. La bondat dels altres és el seu punt vulnerable. És l’únic miracle que admet: un home bo. Davant d’un hom bo, s’estova, s’entendreix, perquè la bondat dels altres esgarrapa la sola del seu pou i descobreix l’home que vindrà.

Quan guaita el món i les coses del món, ho veu tot molt embullat i molt tèrbol. De vegades trobeu que té raó. De vegades penseu en el mal de cap.

És un amic meu i és d’aquella mena d’amics que amb les seves teories contribueixen a afermar més i més les vostres creences. Aquests homes, el dia que es decanten a pensar com vosaltres, arriben a guanyar-vos en sinceritat i fortitud.

Un dia, tot parlant d’ell, em deia un amic:
– Si Bladé fos un talòs, fóra una desgràcia; però éssent intel·ligent com és, és una llàstima. La seva manera de pensar m’escruixeix, i quan discutim mai no ens podem entendre. Ho empaita tot d’una manera…

Aquell amic no sap que a Bladé, per a que tot vagi bé, no se li ha de parlar amb el cap, sinó amb el cor.

És l’home del pou, i la bondat és al fons, a la sola.