A l’estimada
Les hores dolces (1920)

Tenia l’existència entenebrida,
un vel als ulls i una mortalla al cor,
sens esma per eix món feia ma vida,
sense saber del riure, ni del plor.

L’ànima devenia dolorida
enfront d’aquella vida de foscor,
i em captava l’almoina beneïda
d’un raig de llum, que li digués claror.

I com si m’hagués dit que tu el tenies,
a tu et cerquí, i vaig trobar en tos ulls,
un torrent de claror, que l’encenies,
sota l’ombra del núvol dels teus rulls.

Un món tot nou al meu costa somreia,
com si llavors mateix hagués nascut…
Tu ensenyares a dir lo que no deia,
al meu llavi, que encar restava mut.

I t’ha dit que el meu cor et feia ofrena
de tot aquell amor que allí ha florit,
després que li has donat la vida plena
de llum, que li has encès en l’esperit.

Amb tu faré el camí d’aquesta vida,
amb tu tan sols i no amb cap altra més…
no vull ditxa més gran que l’assolida,
perquè en tos ulls hi ha el cel que em tens promès.