La font dels amors
Les hores dolces (1920)

Filant cançonetes
del bosc entre els pins,
perlejant herbetes,
hi havia allí dins
la font remorosa
d’aigua de crestall,
la font deliciosa,
d’on les flors boscanes
fins les més galanes
prenien mirall.

A la font anava
trist i pensatiu,
per a beure-hi aigua,
dintre el bosc ombriu;
de l’aigua a la vora
vaig trobar un niu;
l’alegra parella
dintre son caliu
i en la cantarella
de son dolç piu-piu,
trenava joiosa
entre flors boscanes,
entre flors galanes,
la pau delitosa
d’aquell bosc ombriu.

La font eixida
per beure el pastor,
i com que jo n’era
hi anava amb amor;
cada jorn la veia
i sempre era igual,
curulla de vida,
de llum virginal,
corrandes filava
que no entenguí mai,
mes jo l’escoltava
i era el meu esplai.

Un dia, a l’anar-hi,
tot assedegat,
vaig trobar bevent-hi
una gran beutat;
era una pagesa
de rostre colrat,
de mirada dolça,
de més dolç parlar;
semblava una verge,
la font, son altar;
jo li vaig somriure
ella em somrigué
l’amor vaig pregar-li
i prest me’l dongué.

Després, cada dia,
content i joiós,
hi anava jo amb ella
per beure-hi tots dos,
i allí ens estimàrem,
amb cançons de pins,
remoreig de l’aigua,
romanguent a dins
entre flors boscanes,
entre flors galanes,
ubriacs de flairors,
i a la font li dèiem
la font dels amors.

…i els ocells ens veien
dintre els bosc ombriu,
com jo els vegí un dia
dintre d’aquell niu.