La primera ballada de sardanes a Capçanes l’any 1925
(16/06/2024)

Avui – 16 de juny de 2024 – se celebra el Dia Universal de la Sardana i per això avui és un bon dia per a recuperar la notícia que es va publicar el 30 d’abril de 1925 al diari El Llamp sobre la “Festa de la dança catalana a Capsanes” que s’havia celebrat el dia 12 del mateix mes. Segons l’autor de la crònica, fou en aquesta festa la primera vegada que es varen ballar sardanes al municipi de Capçanes.

La crònica té una primera part que descriu el desenvolupament de la jornada i el programa seguit. Una segona part on es transcriuen fragments dels parlaments que van fer Abdó Barceló i Salvador Estrem durant la festa. Finalment, hi ha una breu definició teòrica sobre els simbolismes de la sardana, que, en paraules del redactor, és: “la dança de la democràcia, per tal com tots som uns dintre d’ella, i tots iguals, i la llei que ens hi governa és la mateixa llei que ens hi porta”, entre d’altres apreciacions ètiques de la dansa.

En aquesta entrada transcrivim íntegrament l’article “Festa de la dança catalana a Capsanes” publicat a El Llamp, Any V, Núm. 92, Gandesa 30 d’abril de 1925. A continuació, adjuntem les imatges de les dues pàgines del diari d’El Llamp on apareix la crònica digitalitzades i consultables a l’apartat de premsa digitalitzada de l’Arxiu Comarcal del Priorat.

Festa de la dança catalana a Capsanes

Hermosa i simpàtica festa fóu la que es celebrà el dia 12 ultim, diada de Pasqüa a la vil·la de Capsanes, on uns bons amics nostres amb el concurs de bona part del jovent d’ambdós sexes i amb l’aplaudiment unánim dels vilatans amants de les tradicions i belles costums celebraren la festa de la dança catalana.

Al matí en surtir de Missa Major, es ballaren sardanes tocades per la banda de música del Círcol a la plassa de l’Esglesia, les que foren puntejades per un bon estol de jovent, constituint aqueix acte una novetat, ja que era la primera vegada que es ballaven sardanes a Capsanes. El públic que guaitava les ballades era nombrosíssim i feia goig de veure les cares rialleres de les nostres gents tot admirant als novells dansaires que com diu el poeta: “La sardana es la dança mes bella de totes les danses que es fan i es desfan”.

Per la vetlla i al Teatre Euterpe lectura de poesíes i parlaments apropiats a la festa, pronunciant discursos, el nostre estimat col·laborador l’Abdó Barceló Ciurana, ànima i guia de la festa ja que a ell, sols a ell, es deu l’acte aquest. En Barceló ha ensenyat al jovent capsanenc amb una paciència d’apostolització a ballar sardanes i altres balls catalans, i si no fós per ferir l’exesiva modéstia del nostre amic, diriem d’aquella fé i d’aquell entusiasme que posava en educar als nostres joves quan aprenien les ballades.

En Salvador Estrem aquest bon amic de Falset, també hi digué la seva amb uns inspiradíssims treballs que sols de la ploma de l’autor de “Les hores dolçes” pot sortir.

Les jovenetes i boniques capsanenques Rosa Vidal i Mercé Pelejá, llegiren les poesíes “L’Empordá” i “La fadrineta” amb una intimitat agradívola, En Lluís Coll hi digué “Glossa” com el que aquestes ratlles escriu “La sardana” totes quatre d’En Maragall.

Una vegada finida la festa de les lletres, començàren les ballades dels ballets populars, “El ball plá”, “L’espunyolet”, “La bolangera” i “Galop de cortesia”, que fóren el veritable clou de la festa. Aquests ballets varen ésser ballats per dotze parelles formant tres quadros de quatre parelles cada un habillats balladors i balladores amb vestiments i tratjos a l’antiga costum; els joves amb calsots, espardenyes de betes, camisa blanca de teixit doble fet de casa, gipó i barretina morada… etc. etc.

Les noies, portaven gandaia negra amb una flor de color, corpinyo, mocador gran de seda de color i tirat a l’espatlla, formant punta, devantal negre i faldilles amples… com les nostres avies dels temps vells en diada de festa major.

Els ballets com les sardanes agradaren moltíssim tinguent que repetir-se per donar satisfacció a la nombrosíssima gernació que assistia a la festa. El públic aplaudí tots els números i actes celebrats i fent força comentaris tots el·logiosos pel bé que havia anat.

Entre les representacions i personalitats que hi asistien a la vetllada, cal esmentar, els dos tinents d’alcalde, Senyor Jutge municipal, Senyor Mestre, Senyor Metge, President del “Casino”, el de la “Germandat” i la Junta en plé del “Círcol”. Enviaren llur adesió al Senyor Rector i el cap del Somatent. EL LLAMP també hi estava representat i La Publicitat hi tenía el seu redactor corresponsal a Capsanes R. Sedó Borrell.

Finalitzem aquesta nota, dient que Capsanes recordarà aquesta festa.   

De disposar de força espai copiariem íntegres els parlaments dels Senyors Barceló i Estrem; mes, com les nostres columnes estan al servei de altres assumptes d’actualitat, ens limitarem a copiar-ne uns fragments, amb la seguritat de que els estimats llegidors nostres ho veuran amb gust.

Parla En Barceló i diu:

“Un bon estol de joventut que aspira a un major perfeccionament mitjansant el conreu amorosivol de les coses nostrades desitjant amb tota la força que l’esperit de la nostra raça presideixi totes les manifestacions de la nostra vida, vos hem convidat aquesta vetlla a veure ballades.

Feia temps, gaire bé tota la passada quaresma, que noies, homes i nois de totes les edats, ens reunim cada vetlla per a aprendre de ballar: els uns fent música, d’altres ballant i d’altres mirant-ho, entre tots comparàvem la “penya de la dança” centre de cultura i de cortesia i escola de civisme. A n’aquesta barreja aparent, quant heterogenia hi havia en el pais una homogeneitat corprenedroa, una marcadíssima coincidència en el terreny de l’esperit… Diu que a la nostra penya s’hi rebutgen totes les dances exòtiques; les unes per immorals, les altres perqué no son nostres i no tenim dret a ballar-les ni a estrafer-les.

Parla de la trascendència de ressucitar els ballets catalans, amb aquestes manifestacions: Catalunya poc a poc, es va retrobant a sí mateixa.

Les nostres dançes diu, son belles i a la vegada morals. Heu’s- aquí dues qualitats precioses que quan s’ajunten provoquen l’idea de perfecció. Són belles perque son filles d’un poble a qui interessa i plau fortament la vida de la terra, perque les ha creat un poble per al qual la vida present no es una presó ni un martiri, ni una tragèdia, sinó una anticipació del paradís; perque són esplai d’un poble d’artistes; i els artistes són els eterns devots de la bellesa. Son morals, perque la moral a Catalunya es un producte natural de la raça, i es tan estimada pels catalans que la fusionem amb els ideals que’ns animen i la considerem per sobre tot.

Els ballets populars eren en temps millors d’un us purament comarcal, cada comarca tenia els seus ballets propis, ballant-los en preferència als altres.

Parla dels balls que han empastifat els nostres saraus, aquets ballats per una parella d’apatxes en un cabaret de Montmatre serien plenament justificats, peró ballats per una parella de sarauistes del Priorat, no’ns diuen res de bó ni ens provoquen cap noble emoció.

Els ballets catalans tenen una música pròpia, una poesia pròpia i un gust propi i prenen per tipus anc que sia el més senzill de tots els nostres ballets “El ball pla” i veurem que l’esperit del “ball plá” està tan sòlidament junyit a la seva música, a la seva poesia i a la seva rítmica, que si li canviessim qualsevol d’aquestes tres arts, el “ball plá” ja no existiría.

Tractant-se de ballets populars, no’s podrà mai pluralitzar, de “Ball Plá” no n’hi podrà haver més que un; i sabeu perqué? perqué el “ball plá” té la seva ànima pròpia i l’ànima no és destrueix ni és multiplica.

Els nostres ballets senzills i humils, però delicats, son una obra d’art perfecte i d’ordre purament humà. A continuació endreça un elogi al geni creador de la nostra dança i una oració als nostres artistes ignorats, als qui el poeta anomena místics de l’esperança, aucells sense ales i els busca en la cendra grisa que cobreix la seva anònima tomba.

Aquesta festa podria anomenar-se festa de la bellesa, perqué bellesa és amor a dintre del cor, venturosa esperança i enlluernadora il·lusió en el camí de la terra. I per acabar saluda als gentils dançaires. Avui els diu: aneu vestits de festa; aixís anaven els nostres avis quan es posaven la roba millor.

Heu anat per les cases a cercar-los i a la vostra sol·licitut s’han ofert les calaiexeres i els armaris vells, i s’ha torbat la pau i el silenci d’aquells raconets venerables que fan flaira d’honradesa i de velluria. Els nostres avis que’ns guaiten de l’altra vida, també estàn de festa.

Si quan ballareu els ballets de sopte resucitessin i els diguessím que d’allavors ençà ha passat una centuria, no s’ho creurien. – He dit.”

Parla, ara, Salvador Estrem:

“Haveu començat una tasca noble, una gran tasca. Al só d’aquesta música aspra i dolça, melancòlica i alegre de la sardana que porta en el seu si tots els sentiments de la terra, haveu dansat graciosament i àgil, els més garrits donzells de cara bruna de petons de sol i les més formoses donzelles de galta de satí, talment avesades a besar les roses i els clavells. Tot dansant, haveu fiblat els cors de tothom i haveu omplert d’una joia corprenedora, l’aire i la llum que’ns donava color, i l’esperit de tot el veïnatge d’aquesta vila tan vostra que s’ajeu dolçament entre montanyes d’aram i d’argent i cançons eternes de boscúria i postes i albades d’aquell Bacus, qui cada anyada us fa una festa i us omple els cellers d’aquell suc dolç que us fa forts, que us enardeix la sang on hi batega el neguit de les vostres vides futures.

I potser tal volta sou inconcients, encara de l’acte que haveu cel·lebrat avui i al qual el succeiràn d’altres iguals. Tal volta no haveu parat esment ni haveu capit la significància i la trascendència d’aquestes festes de la dança nostra, d’aquesta art, d’aquesta tasca noble que us és tan agradívola i que tan bé us escau.

Caldrà que us en penetreu, perquè tota la vida i tota l’esència d’aquestes festes, van en saber-les sentir. (…) perquè un poble que té i estima la vida, no pot restar encallat ni pot deixar de retractar-se en mig dels altres, amb totes o amb algunes de les seves manifestacions pròpies i naturals que són les que li donen caràcter i fesomía. Tots els pobles tenen les seves dançes, peró no més els catalans ballen la sardana. Per això, doncs, l’havem de dançar; perqué tota la terra i tot el món, sàpiga que hi ha catalans.

…………………..

La sardana és la dança de l’art, perqué cada figura es destaca dins l’anella, com una escultura vivent que tradueix amb son rítmic moviment, el misteri d’una armonía musical. No és confón amb res, ni és destorba de res al dançaire a qui l’exercici del puntejar ha fet nerviut i ben tallat com una estàtuta de Fidies o de Praxisteles.

La sardana es la dança de la democràcia, per tal com tots som uns dintre d’ella, i tots iguals, i la llei que ens hi governa és la mateixa llei que ens hi porta.

La sardana és la dança que sab trobar la màxima diversitat, la màxima armonía. En ella hi caben dançant, nins, fadrins, vells, pobres, rics i fins reis, (i monges) els quals un cop juntats per ses mans, no més són la magnífica anella que amb pausa i amb mida va lenta oscilant”.

El reporter de “El Llamp”.

FOTOS DEL LLAMP