Per començar
Les hores dolces (1920)

Sempre hem considerat una feina agradosa la de prologar un llibre; però la satisfacció puja de punt quan es tracta del primer llibre d’un autor i encara més si a l’autor se’l desconeix personalment com en el cas actual ens passa a nosaltres.

És cert que no hem entès mai ben bé del tot la missió del prologuista i que, per tant, cada vegada que ens hem vist posats en un cas com aquest hem sofert les mateixes vacil·lacions. Però una vegada llençats a la tasca l’esperit es sent complagut de la feina que va realitzant-se i troba un goig especialíssim que no sabem com classificar.

Llegir un llibre que encara no és llibre; delectar-se estudiant-lo; apuntar-ne la impressió, explicar-ne la transcendència, les belleses, l’estil; dir quatre coses a l’autor i suggerir al llegidor quelcom… No ho veiem prou clar, perquè ni creiem que el prologuista hagi de ser un crític, ni un biògraf, ni un cicerone. ¿Què ha de ser doncs, un pròleg?

Si el prologuista prepara de tal faisó el llegidor que li descorri el vel de les planes verges del llibre, hem de confessar que ben poc favor farà a l’autor i al mateix llegidor, perquè aquest no hi trobarà ja l’encant de la sorpresa i l’altre forçosament ha de resultar… esbravat.

Que el prologuista s’aprofiti de les planes que li destina l’editor, com fem ara nosaltres, per apuntar teories particulars que potser no tinguin més que un petit punt de contacte amb l’obra prologada, tampoc creiem que estiga bé ni per uns ni per altres.

¿Què ha de ser, doncs, el pròleg d’un llibre i fins a quin punt són convenients aquesta mena de treballs al davant de l’obra personal d’un autor, sia ja amb el nom consagrat, sia de la primera volada?

Nosaltres casi direm que són una rutina; però, en fi, són.

Acabem de llegir atentament, amb complacència veritable, aquest llibre de versos que el seu simpàtic i desconegut autor, En Salvador Estrem i Fa, titula LES HORES DOLCES, i hem quedat molt agradats de sa lectura.

La sensació que ha produït en nosaltres ¿serà la mateixa que sentirà el públic quan arribi a les seves mans imprès el present volum? Si resulta així haurà triomfat l’autor, perquè a nosaltres ens ha guanyat completament.

No hi fa res que alguns senyalin això, allò i lo altre. ¿Què hi ha perfecte? ¿Voleu trobar la perfecció en la primera obra d’un autor, i particularment d’un autor jove, com se’ns ha dit a nosaltres que és aquest fill de Falset tan intensament dominat per les muses?

No som partidaris de certes alabances tributades casi rutinàriament, com si diguéssim d’esma, ni podem acceptar com a bons tampoc aquells elogis que a la llegua es veu que son un giro a fetxa fixa: avui per mi demà per tu, sembla que s’hi vegi escrit entre aquelles ratlles laudatòries.

Desgraciadament no tenim ara com ara una crítica prou aciençada i prou serena que puga o sàpiga aquilatar les veritables valors de l’obra literària: no té, generalment, equanimitat la nostra crítica, quan lo que li manca no resulta ser la suficiència més elemental per semblant tasca reclamada.

Reventar-ho tot, que es diu vulgarment, i que és, demés, el més senzill, i elogiar en desmasia, son dos extrems que es toquen: per això els veiem tan sovint alternar en les crítiques dels nostres dies.

Encara que no de molta brillantor ha estat bastant intensa la nostra vida literària per poder apreciar els efectes de certs elogis tributats per alguns mestres amb tota la bonhomia que els caracteritzava.

Serien incomptables els casos que podrien exposar-vos; però ens acontentarem amb dues mostres que suposem poden fer algun bé en divulgar-se. El primer era un poeta ja premiat molt assedegat de l’opinió dels mestres, la qual sol·licitava en cartes altíssimes a les quals, naturalment, contestaven aquells… ¡Quina hora més tonta! Aquell poeta no ha passat d’allà on era fa vint-i-cinc o trenta anys, i, com llavors, encara vui segueix dient als que’l discuteixen: ¿quin cas he de fer de les vostres crítiques, quan tinc cartes de Mossèn Cinto, d’En Mistral, etc., etc.

L’altre es deia ell publicista, era advocar, i també feia versos carrinclons cantant la nit de Sant Joan. A aquest li varen dir que no devia prodigar-e sense profit i determinà no escriure si no li pagaven els seus articles, pretensió que va coincidir amb un moment d’intensificació de semblat teoria a casa nostra, i… efectivament, pot dir-se que no ha escrit més, perquè, com és molt natural, ningú li ha encarregat mai cap article. No el coneix més que la seva família. Literàriament, zero. Però també, com dèiem, té cartes que les guarda curosament i fa llegir al que un dia se li posa a tret.

No us parlarem nosaltres, doncs, al presentar-vos aquest primer llibre de versos del nostre simpàtic Estrem, simpàtic, sobretot, per la seva senzillesa i per ser i mantenir-se i voler seguir essent un cultivador de la terra d’aquella bonica comarca catalana on ha posat tots els seus amors, i perquè no és probable ni és de desitjar, que el seu amor a les lletres i a la santa Poesia el porti a aquells extrems de fatuitat, que venen a ser com una galleda d’aigua tirada en mig de la foguera d’entusiasme patri que ara el fa cantar.

No us parlarem d’aquestes ni de les altres composicions; ni de les Cartes de un soldat a sa mare, que ens ha emocionat, ni de les patriòtiques, amoroses o que canten la fè, que posen devant dels ulls quadros tots plens de sentiment i vida. El que podem dir-vos és que és clar, que l’entendrà tothom. I això és una gran condició en els temps que malauradament estem travessant, tan atacats de preciosismes i altres ximpleses.

És una gran equivocació la que sofreixen alguns al suposar que sols s’han de donar a llum les obres perfectes, les obres dels anomenats mestres o prínceps de la literatura, suposant que sien sempre perfectes. Apart de que això no passa enlloc del món, fora una gran injustícia que es privés de cantar als petits i febles ocells, els poetes joves, senzillament perquè són joves.

Precisament un dels mals de l’època actual és aquesta tria egoista i que deliberadament es fa, subdividint en escoles i capelletes la família literària catalana, la majoria d’elles curulles, per desgràcia, de petiteses, prejudicis i egoismes de totes menes, que maten l’espontaneïtat i la llibertat que deuen acompanyar sempre l’obra literària.

És molt convenient, per tant, al nostre modo de veure, que els escriptors i poetes joves de Catalunya donguin a l’estampa les seves primeres obres, puix en elles s’hi troba tota la flaira del seu ser i tota la força de la seva ànima verament catalana. I d’un modo especial, convindria que ho fessin, tant o més que els de la ciutat de Barcelona, tots els de les comarques de la nostra pàtria, perquè en aquelles és on es guarda sencera i rica aquesta nostra immortal i bella llengua catalana, i d’elles han sortit i han de sortir sempre les fecondantes rierades que han assaonat nostre lèxic, com van demostrar-ho a la seva hora i ho demostraran eternament les seves obres, escriptors com En Bosch de la Trinxeria de la Junquera, En Martí Genís de Vich, la Víctor Català de La Escala, En Joaquim Ruyra de Blanes, En Prudenci Bertrana de Girona i tants altres que farien interminable la llista i que tan bella i ufanosa brotada han aportat al patrimoni espiritual i literari de la nostra terra.

Nosaltres, si tinguéssim autoritat per fer-ho, recomanaríem a tots els joves catalans que, com l’autor de LES HORES DOLCES que ens ocupen s’han sentit besats per les mans i porten en son si un alè primaveral que els emmena a cantar l’Amor, la Pàtria i la Fe, que sense deixar mai d’estudiar i delectar-se amb les obres dels escriptors i poetes que foren i dels presents, procuressin abstreure’s en tot lo possible dels enlluernaments ciutadana, que les frivolitats i les febleses mondanes del dia intensifiquen encara més, per poder condensar en sos cants més naturalment, més espontàniament i lliurement, sense mixtificacions de modes ni escoles, la vida, l’essència, l’ànima de la seva comarca respectiva, que és la que coneixen de veres, la que senten més intensament, la que estimen amb tota la força del seu cor de patriotes, única manera de donar caràcter i fesomia a la seva personalitat literària, de saber aplegar les més vives i belles flors del seu lèxic, la seva típica fraseologia, la forma tradicional d’aquell seu llenguatge que ve a ser la fesomia de la terra pàtria.

Nosaltres confiem en l’autor d’aquest llibre. Qui escriu LES HORES DOLCES pot anar molt enllà amb estudi i sense els enlluernaments que han cegat a tants altres.

Com tots els autors que s’han fet sols, les toca totes, com sol dir-se. Però deixeu-lo fer. És un poeta. El temps cuidarà de fixar-lo. Nosaltres, confiadament, esperem la seva obra futura.

Josep Alemany i Borràs

Juny de 1920.