VI. Ja fa temps, ja fa molt temps entre aquella mar de vinya
El Crist de la Solitud (1936)

Ja fa temps, ja fa molt temps
entre aquella mar de vinya
que cobria els llicorells
de verdor, cada masia
va tenir el seu foc encès
d’una amor que l’aclaria;

era casa de tothom,
hisendats, masoveria,
conreuaires del terrer,
el captaire que venia
per un bocinet de pa,
i es parava, i reprenia
acabat de reposar,
camí enllà la seva via;

portalada oberta al sol,
l’aire hi feia simfonia,
remors de flaire de bosc,
olor de vinya florida,
cançons de pau i d’amor,
color de fruita bonica,
tothom els braços oberts
i a la galta l’alegria,
tots iguals en el treball
i en el premi que en venia,
tots germans, el cor despert,
la veu clara, cant de vida,
es partien els dolors
i la joia es compartia,
i del pa vingut del blat
i del vi d’aquella vinya
n’hi havia per mostrar
i oferir a qui n’abellia.

Això fou en aquell temps
que la fam no acovardia,
ni espantava el pedregar
i la neu ningú punia,
perquè no era foraster
qui a la terra s’oferia;

dels conreus baixava a dolls
la collita beneïda
que trobava poc celler
i a les golfes no cabia.

Això fou en aquell temps,
quan el Crist els presidia
i era vida de tots ells
per la sang que els oferia.

Però un dia va venir
que vingué la covardia,
el treball era feixuc
cada dia, cada dia,
estovats al sol roent,
la ventada esfereïda,
rabassar costers amunt
regirant la pedra viva,
la suor pel rostre avall
a la cella tota humida,
i el cansanci de la fe
que devora coratgia;

tots els fills dels hisendats
van tirar per altra via,
i l’estudi a les ciutats
un nou viure els prometia
que els menà a deixar els humils
pagerols a la masia,
a trencar el lligam d’amor
de l’heroica companyia;

van deixar els germans al camp
regirant la pedra viva
pels costers del llicorell
cada dia, cada dia.

El Crist de la Solitud
és penjat en creu, encara,
l’agonia no ha acabat
que la vida no s’acaba,
i la vida del penjat,
és molt fonda i ampla i alta,
és la pau a dintre els pits,
el rosec a les entranyes,
i l’angúnia d’aquells
que no estimen prou els altres.

Avui és més sol que mai
dina la vall soliua i blava,
miolar de les guineus,
flauteigs de merla endolada,
rajolinet de la font
que no estronca la contalla,
i el tragí de l’hortolà
que es corseca a l’hort dels frares
regirant el llicorell
de la terra que és d’uns altres.

Avui és més sol que mai
desolat en la vall blava,
el qui el vol no el sap servir,
qui el serveix no el sap comprendre
i entre tots el fem llanguir
perquè no el volem entendre.

Avui és més sol que mai
dalt la creu abalançada,
ara el volen alçar els uns,
ara l’alcen uns contra altres
i li han desfet la pau
que l’ungia i l’amarava,
els germans mal avinguts
de la terra conreuda,
de la terra de conreu
i la que és abandonada,
amb paraules violents
i posats amenaçaires
i una angúnia a cada pit,
que no plou ni gens ni gaire
perquè és d’odi i de verí
d’una banda i d’altra banda.

Encara hi ha ceparrons
entre les terres perdudes,

amb el cor eixut del corc
de la passada malura,
hi ha marges esventrats
que es desfan en munts de runa,
i esparvera de comptar
les collites que han perdudes;

¡d’aquell mal fil·loxerar
quants no en senten dany encara!
cada marge que es desfà
és una casa esfondrada;

aquell mal no fóra res
si no se’ns encomanava,
però hi ha un decandiment
que ens eixuga i ens aplana;
fil·loxera dins els cors,
aranyó que ens esgarrapa,
ens tornem escarransits
com el cep quan perd la saba,
que li pengen els sarments
i li cau la pampolada,
i no lleva fruit madur
ni ofereix al sang morada
que és el vi de combregar
del porró de cada taula;

no oferim el fruit madur
ni tenim la veu prou clara,
el somriure se’ns desfà,
la cançó a les dents se’ns glaça
devenim homes mesquins
i petits, i rondinaires,
ens anem tornant dolents,
som porucs d’alçar la cara
i esguardar la creu del Crist
que encengués tanta muntanya
amb la sang duta als raïms
de la vinya verda i clara,
de la terra del conreu
i la terra abandonada
per un fet de desamor
que ara porta a la baralla
del renec, el cop de roc,
el puny clos, el cop d’estaca,
el vessar d’aquella sang
que és la vida que ens abranda
i la glòria del terrer
i el caliu de cada casa.

Fil·loxera dins els cors,
aranyó que ens esgarrapa,
ens tornem eixarreïts
com el cep que perd la saba,
no aixequem enlaire els ulls
i aixequem els punys enlaire,
ens estem jugant la pau
i farem tornar el vi agre.

El Crist de la Solitud
que és un crist fet per nosaltres,
el veureu esfereït
a la creu que s’abalança,
els cabells donats al vent,
cada esguard com una brasa,
cada esguard un glavi encès
apuntant la nostra entranya,
i escampant una claror,
que és la llum de l’esperança
pels camins del Priorat
commoguts per la tornada
dels seus fills exiliats
a la llar ressuscitada,
en saber que vola al vent
tot un clam de deslliurança;
que ha de fondre en cada pit
l’aranyó de la baralla,
la cançó d’un nou amor
i l’escalf de l’abraçada.