V. Au, adéu, festa major, la finestra era enramada
El Crist de la Solitud (1936)
Au, adéu, festa major,
la finestra era enramada,
la finestra i el balcó
amb penjolls a la barana;
carrer estret i costerut,
portal vell, roja teulada,
campanar, campanaret
amb la creu mig decantada,
amb les veus del repicar
tremolant dins de la plaça
i escampant la veu pels horts
dels fruiters que ja descansen,
dels crestalls desfigurats
recoberts de fullaraques;
escampant la veu pels cims
tot saltant de marge en marge,
ara que no hi ha raïms
i la vinya va daurant-se,
– pampolar color d’aram
que amb el vent rodola i canta.
Vileta groga al pujol,
vila groga, vila blanca,
amb la rialla del sol
ara feies bona cara,
amb la rialla del sol
i la festa a cada casa;
sanitoses veus d’infants,
fredolecs vellets en calma,
satisfets del vi al celler
tant el pare com la mare,
coratjats d’aquell rebost
proveït, que tot ho embauma,
alegrats del vi i del pa
que fan llum damunt la taula.
A les cases benanants
també hi ha la gent de casa,
han vingut de la ciutat
i han desclòs les portalades;
si no han fet festa major
amb la gent de treballada,
ni han anat al ball rodó
ni partit la joia amb altres,
resclosits al seu casal
amb les seves amistances
han passat el temps en jocs
i begudes i viandes,
han guaitat el ball del ram
i el de coques a la plaça,
han guaitat la processó,
que pel seu davant passava,
i caigut agenollats
quan el Crist se’ls acostava
i els ha fet tremir d’esglai
amb el foc de la mirada;
si no han fet festa major
amb la gent que sua i planta,
han vingut a mesurar
la collita arreplegada,
els raïms i el vi morat
i la fruita vernissada.
Au, adéu, festa major,
amb els crits i la gatzara,
esquifida processó
de les velles arrugades,
i dels avis condolits
i les noies agençades;
ja passava el bon rector,
l’escolà amb la creu pintada,
la bandera i el pendó
i el santet del tabernacle
amb un ram de flors guarnit
i un raïm a la ma blanca;
carrer amunt i costa avall
va seguint la vila clara,
flamareig de ciris grocs,
reguerol de gent que canta
– qui té fe, qui no té fe,
qui té amor, qui no en té tanta.
Per la vila corren veus
del fadrí de la Solana;
és un tros de bon pagès
que conreua terra ufana,
és honrat, sap de llegir,
estalvia i puja casa;
diu que ha fet festa major
recolzat a la porxada
sense esment de jocs i balls
i de crits i de gatzara,
enganyant el pensament
amb els seus castells en l’aire;
diu que duia un flam als ulls
i un posat mig trist, i un aire
com el dels enamorats
que no parlen poc ni gaire
si no tenen el mirar
ni el roser florit de galtes,
ni aquells llavis emmelats
ni aquell pit, ni les paraules
ni la seda de la pell
de les donzelles clares
que els capgiren el cervell
quan els han robat la calma;
diuen moltes coses més,
i no diuen les que callen,
diuen que a la plaça gran
fan ballades, fan ballades,
que a una casa benanant
al cancell hi ha rialles
del festeig de dos fadrins,
i petons i abraçades,
amb sospirs i juraments
de paraules ensucrades;
l’hisendat que ho ha sabut,
s’ha enfollit com un diable,
sense encomanà’s a Déu
a la filla ha fet mals tractes,
i amb posat d’aire rebel
la donzella ha plantat cara.
A bons hora de la nit
el fadrí de la Solana,
ferm el pas, el pit obert,
se n’ha anat a topar el pare,
ha parlat honestament
del propòsit que el menava,
i de l’enamorament
i el desig d’alçar una casa
on no hi manqui llum encès
ni caliu de vida blana
ni respir d’aires de pau
sota el clos de la teulada,
i en els murs, en els trespols,
en els sostres i a la cambra,
hi hagi viu un cant d’amor
del treball de gent honrada;
s’han oït un feix de crits
i paraules esquinçades,
l’hisendat mancat de seny
ha estirat les mans crispades,
i a la plaça un munt de gent,
d’allí estant sent les baralles
del senyor de la ciutat
i el fadrí de la Solana,
que ha baixat a tomballons
els graons de l’ampla escala.
Au, adéu festa major,
fadrinetes festejades,
fadrinets, cançó d’amor,
finestrelles enramades,
convidar de forasters
de les altres viles blanques
cavalcant el seu pujol
o a la vall estinellades;
l’endemà de matinet,
s’han sentit les portalades
d’una casa benanant,
amb grinyols de forrellades,
de matí, molt de matí,
als primers sospirs de l’alba,
han sortit cap a ciutat
una filla i una mare.
Au, adéu festa major,
l’any que ve en farem una altra,
l’any que ve serà millor
si la terra ens dóna a manta;
a les cases benanants
han obert les portalades
ara es fan les partions
de l’ametlla i l’avellana,
i es mesura el vi morat,
meitat tu, meitat la casa,
passen comptes dels treballs,
malparlar i escatimalla,
es demana un nou ajut
i com és cosa que cansa
es respon amb un renec
o es contesta amb mala cara,
hi ha precs de caritat
que no fan ni moure l’aire,
i una angúnia en els pits
que a ningú no agrada gaire.
S’ha sentit la veu d’un crist
que ha parlat per tots els altres;
– Si no ens voleu ajudar
ni voleu sofrir amb nosaltres
ni ens voleu fer caritat
com als pobres que la capten,
deixeu-nos regirar els erms
dels costers i terres altes;
si nosaltres no som prou,
cridarem per les contrades
i vindran els que són lluny
escampats per totes bandes
per aquests camins de Déu,
mans eixutes i estirades,
i durem l’amor als cims
amb les vinyes aflamades
que ara esperen la virtut
de l’amor que tot ho abranda,
perquè encengui la claror
d’un verd nou a banda i banda.
A la plaça hi ha raons
per la terra conreuada,
per la terra de conreu
i la que és abandonada,
amb paraules violents
i posats amenaçaires,
i una angúnia en els pits
que no plau ni gens ni gaire.
Quan venia la foscor,
s’han tancat les portalades
de les cases benanants
amb un cop de panys i baldes.
