IV. Jeu a la vila arreplegada a l’esquena d’un pujol
El Crist de la Solitud (1936)

Jeu la vila arreplegada
a l’esquena d’un pujol,
en els solcs de les teulades
hi verdeja el borrissol;

quieta i arredossada
sota el flam del campanar,
té color de mel rosada
quan la venen de crestar.

El sol és l’ardenta brasa
dels primers dies de juny,
cau a doll dintre la plaça,
pels carrers estrets s’esmuny,
té un lliscar a les barbacanes
i s’aboca als finestrals
encenent les amples golfes
i els rebostos endreçats
que ara esperen la rialla
que vindrà dels fruiterars;

pomes, peres, avellanes,
nous, magranes, figues, glans,
les ametlles auriades
i els penjolls de raïms blancs;

salta els ventres de les gerres,
i els regals del vernissat
són desfets en brins de plata
reflectits al groc dels plats
i als perols de confitures
a les lleixes renglerats.

Als ampits de les finestres
els clavells són esclatats,
les alfàbregues floreixen
i els geranis són rosats,
amb el groc d’un vol d’abelles
que no para el zumzejar;

rera les cortines blanques,
veus de dona, veus d’infant
asseguts al volt de taula
que és una mena d’altar
on es dóna l’escudella
cada dia per dinar
amb la gràcia del vi negre
i la morenor del pa;

als portals de les entrades
hi ha mosques al recés,
ensumant l’olor que puja
del vi ranci dels cellers,
quatre botes que somien
en un clot de llicorell.

Part d’amunt de les teulades
l’aire bull de tan calent,
i fa pampallugues grogues
si no es mou l’ocell del vent;

els nois juguen a la plaça,
galtes roges, ulls desperts,
la camisa a mitja sina,
peu descalç, cabell desfet,
es barallen, criden, canten,
treuen l’oci dels carrers,
són la joia d’aquells avis
abaltits al porxo vell,
que no tenen altra tasca
que menjar i portar el farcell
d’un munt d’anys a les espatlles
i a l’arruga de la pell,
i al morat de les genives
amb uns quants bocins de dents,
o el contar d’aquelles gestes
d’allunyats capteniments,
de bullangues corregudes,
de les guerres del seu temps,
de les dones que empaitaren,
de les cremes dels convents,
del trasbals d’Scala-Dei
i els que hi feren passament
amb les unces que els cartoixos
van donar a guardar als parents
i als amics de bona mena
que estimaven el convent,
i ara tenen terra bona
a menar d’arrendament,
tenen terres conreuades,
i garriga, i bosc, i erm,
tenen terra que no dóna
i que es mor de sentiment,
i les cases a la plaça
sense fruit ni parament,
als llindars, les portes cluques,
part dedins, l’espai silent,
perquè viuen fora vila
allunyats dels freds d’hivern,
oblidats dels que treballen
al rosec del sol i els vents,
de les neus, de les gelades,
i els dolors de tant gent
escampada en les collades
dels penjats de llicorell.

El pagès és a la terra,
ha acabat de sestejar,
treu el cap fora l’espluga
amb un cant de badallar,
s’ha espolsat els ulls, s’estira
degustant el mandrejar,
guaita enllà de les muntanyes
el fons blau del carenar
que s’esfuma en la boirina
que convida a dormiscar;

el solell li estova els ossos,
el terrer li crema els peus
i les llicorelles peten
en els marges dels conreus,
on la vinya assedegada
té un eixut decandiment
dalt dels pàmpols que la calda
abalteix en els sarments.

Ara fa una mica d’aire,
ara vola un vent encès,
ara uns núvols blancs espien
pel forat de Cabassers,
s’amunteguen i es cavalquen
en un joc de fer castells,
dels seus flancs en neixen d’altres
i s’estenen tots en creu
com una ombra de calvari
que es projecta a tot arreu,
a les terres oblidades,
a les vives del conreu,
i es desfà en un mar de núvol
que devora el blau del cel
i esgarrapa les muntanyes
de llevant i de ponent;

el solell que presumia
amb el seu fibló roent
s’ha ofegat dins els seus ventres
aflamats com un infern.

Passa un glop de vent que esvera
tots els pàmpols als sarments,
el pagès té una temença
enganxada al pensament,
entra dins la seva espluga,
alça el bot i engull el vi
amb la set de fondre noses
que li són com un verí
rosegaire a les entranyes
i a la carn que porta el pit,
no li escau de fer cap feina
perquè el duen mals neguits,
puja i baixa per la vinya
que voldria protegir
dins la volta d’una bóta
fins als temps de coure el vi,
no té cap veí a la vora
i amb ningú pot compartir,
ell sol es diu les paraules
embolica pensaments
i uns renecs com rocs mastega
entre el vori de les dents,
els seus ulls brillen de febre,
té un cridar de condemnat,
es bat, es torç, es redreça,
dins el vent que el duu engrapat
li destorba cada passa,
i en els marges grocs el bat
fins a perdre el seny i l’esma
i maldar com un orat
demanant al llamp que encengui
el terrer que el va criar;
i el llampec que es clava als ventres
dels núvols amuntegats
i el tro que rodola i brama
per les valls i els comellars,
tots li canten a la vora
amb un ronc de malvestat,
i arrupit, boca terrosa,
s’ha sentit damunt la carn
els cops de pedra dels núvols
com d’uns glavis afilats,
i els ha vist com rebotien
en els rocs del margenat,
en el raïmar i els pàmpols
i en el tou del conreuat,
i ha pensat en una dona,
en uns vells arrecerats,
en els fills petits que pugen,
en l’hivern que passarà
i en la llum d’aquella taula
que té l’aire d’un altar,
on es dóna l’escudella
cada dia per dinar
amb la gràcia del vi negre
i la morenor del pa,
i com foll dins el deliri
a la terra s’ha abraçat,
n’ha besat les llicorelles
i amb prou feina s’ha dreçat.

Les sofrences del calvari
ja fa temps les sap de cor,
part d’amunt les vinyes rases
es passeja un vol de corbs
amb el cant d’unes absoltes
a la terra del dolor,
entremig l’esquinç dels núvols
ha sortit plorant el sol
com un llantió sense oli
que s’ofega de tristor;

l’aire va com una queixa
pels estrips del pampolar,
mou els grans de la misèria
dels raïms esmicolats,
i els sarments penjant a terra
mig desfets dels esvorancs.

Cada vinya té enganxada
la misèria en els sarments,
cada vinya un crist que clama
amb la fam a fresc de dents;

amb la creu a les espatlles
baixa els marges del conreu
i segueix la davallada
pel camí d’aquella creu,
pas incert cap a la vila
que s’adorm en el pujol
sota un vel de clarianes
dels darrers sospirs del sol,
i amb lluors a les teulades
verdejants de borrissol.

Caminet de cada dia,
caminet de cada nit
quan ha fet l’última queixa
el solell que s’ha encongit
i floreixen les estrelles
dins el blau de l’infinit.

A les faldes de les mares
s’abalteixen els petits,
i les dones somiquegen
amb el cap colgat als pits;

el silenci a cada casa
és com el d’un mas robat,
és com el de la muntanya
en finir la tempestat,
que no hi ha el consol que vingui
ni cap lladre qui se’n va;

en el buit de cada casa
només hi ha el desesperar
d’uns vellets i d’una mare
i d’uns fills que volen pa,
i d’un home qui es rebel·la
quan es cansa de plorar.

Amb la creu a les espatlles
ha baixat del seu conreu
i ara cerca dins la plaça
un germà per cirineu;

ha tustat les portalades
de les cases benanants,
ha tustat amb els punys closos
fins que li han sagnat les mans,
el ressò de les grans portes
ha tremit en els envans,
i no s’han oït respostes
ni d’amics, ni de germans.

Gotelleig de barbacanes
en la fosca quietud,
ploriqueig d’una aigua clara
que no porta cap virtut…
ací cau, allà es redreça
desolat i esmaperdut,
ha tornat a casa seva
amb les nafres del vençut,
i amb la creu a les espatlles
aplanat de solitud.