III. Guaiteu-lo dins de la vinya el pagès prioratí;
El Crist de la Solitud (1936)

Guaiteu-lo dins de la vinya
el pagès prioratí;

quan l’alba fresca floria
i brodava el nou matí
amb fils d’or a la muntanya
en un val blanc rosa fi,
amb el pensament en dansa
ja hi anava fent camí;

camí estret del seu calvari,
pas mansoi de pelegrí…
ara tomba vora un marge,
al peu, violers florits,
damunt, les banderes blanques
del ametllers deixondits,
per tot l’olor de la terra
regirada dels conreus,
que és tova i rejovenida
i cruix a sota dels peus
– l’olor de la terra nova
fa pensar amb el vi i el pa,
¡que tot l’any els veus enlaire
i costen tant d’abastar!

Corriol del seu calvari,
ja fa temps el sap de cor;

ara fila prop d’uns àlbers,
ara frega vores d’hort
i flaira terra mullada
i s’omple del polsim groc
dels avellaners que semblen
enceses llànties d’or,
ara es fon sota les ombres
verdes de l’oliverar,
que fa pensar amb l’allioli
i el pa torrat per sucar,
i segueix muntanya enlaire,
alzina, pi, garrigar,
terra amb sang viva a l’entranya
i enyorança de fruitar,
tremolant a les ventades
i bullent al solellar.

Caminet de cada dia,
caminet de cada nit
acabada l’agonia
del solell que cau ferit,
quan floreix l’argenteria
pels camins de l’infinit
com caps d’agulles garfides
al vellut d’un blau coixí.

Guaiteu-lo dins de la vinya
el pagès prioratí,
no té veïns a la vora
ni raons pot compartir,
ell sol es diu les paraules,
ell sol es fa els pensaments,
i els comptes de les anyades
passades i les vinents,
i mormola les sofrences
i aboca els seus sentiments,
amb les cançons que mastega
entre el vori de les dents.

Té per tota companyia
la vinya que treu bon vi
dalt d’un coster que s’afua
com si el volgués dur a l’abís,
l’ametller de soca dura,
l’avellaner escanyolit,
l’olivera que no muda,
d’un verd fosc i d’un verd gris.

Té una caseta de pedres
que amb el temps s’hi va bastir,
la teulada és de pissarres
damunt de buscalls de pi,
allí es guarda de les pluges
i dels vents esfereïts;

a un racó hi ha un càntir d’aigua
a l’altre un plat i un tupí,
a l’altre, sal i vinagre
i la boteta del vi,
el cistell de la minestra,
les eines que fa servir,
un cabàs, la podadora,
l’arpiot, l’aixada, el pic,
un jaç fet de fullaraca
que li serveix per dormir
i un seient de pedra dura
per reposar del fatic.

Guaiteu-lo a la seva vinya
el pagès prioratí,
aferrat a la misèria
d’unes llàgrimes de vi,
s’ha comprat una alegria,
s’ha fet amic del sofrir
dintre la gran mesquinesa
que no el deixa eixorivir.

De cara a la serra blava
i als espadats del Montsant,
veu l’antic anacoreta
amb els peus mullats de sang,
un parrac per tota vesta,
un llibre per ‘nar resant,
una barba que li amaga
el rostre pintat de fam
amb uns ullets ploricosos
dins les celles abundants;

el veu sortir de l’espluga,
amb el braç dret tremolant
marcar-se una creu al rostre
i rodar muntanya avall;

i veu com la creu s’eixampla
i se la veu al davant
i en sent l’ombra projectada
al verd estès del vinyar
on s’hi sent clavat de cames,
on s’hi veu clavat de mans,
i el rostre li bull, i sua,
i es nota el llavi amargant;

el foc de les llicorelles
li escaliva la sang,
el pit lluent se li eixampla
com si volgués esclatar,
i dins la mateixa febre
del vell pastor del Montsant,
que veia la llarga escala
dels frares vestits de blanc
que pujaven i baixaven
del cel anant i tornant,
sent com si fos dut en l’aire,
com una torxa cremant
que aviva la tramuntana
quan rodola bramulant,
nota les punxes al rostre
i al cos un lliscar de sang
i es veu Crist en creu alçada
damunt la terra d’aram,
d’aram i d’or i de plata,
de la vinya flamejant;

i entre els sarments que s’estenen
i els pàmpols caragolats,
estira les mans nuoses,
treu el pit, aixeca el cap,
es bat, es torç, es rebel·la
amb delits de llibertat.

Guaiteu-lo a la seva vinya
el pagès prioratí,
aferrat a la misèria
de quatre gotes de vi,
té la pell dura i cremada
del sol que l’hi va bleir,
dels vents que l’han rosegada
amb un foll anar i venir,
és dur com la llicorella
i el mou la sang d’aquell Crist
que a estones el torna tendre,
adés el fa posar trist,
adés l’encén i l’aviva
i el desperta amb nous delits,
li posa cançons al llavi
i al cor passions i neguits,
que igual que cava i que poda
i ascla rocs a cops de pic,
i arrenglera amunt els marges
que arriben fins dalt del cim
com un altar de la vinya
amb rosaris de raïms,
amb resar de pàmpols tendres
i escalforeta de vi,
el veureu dansar a la plaça
amb posats de bell fadrí,
barallar-se per les dones,
el glavi llampant als dit,
fer-se a mossos amb les feres
i fer la llei als bandits,
beu i menja i canta i crida,
i es torna un mal esperit
si el fermen lligams i traves
i els límits li fan petits.

Guaiteu-lo a la seva vinya
el pagès del Priorat;

és un crist eixut i magre
color de terra i de sang,
el foc de les llicorelles
se li va menjant la carn,
el sol li xucla la saba,
i el bleeix dins la fornal
d’aquella vinya que cura
amb amor viu i constant;

i el rostre ve que blanqueja
dels anys que el van aplanant,
es corca igual que una biga
– els anys i els corcs fan igual -,
se li acluquen les parpelles
en l’ull humit i vermell,
i es panseix com una pera
que s’arruga de la pell.