VIII. Toledo
Terra castellana (1935)

Gairebé tothom qui va a Madrid sol ésser invitat a fer una marrada, vull dir que no torna a casa sense haver fet una sortida per veure quelcom que valgui la pena i que representi com una amanida del viatge. Les dues sortides que més se solen fer són a l’Escorial i a Toledo. Jo no en podia fer sinó una, i vaig preferir la de Toledo.

A les nou del matí sortiu d’Atocha amb un exprés turístic, pareu a gairebé totes les estacions i al cap de dues hores ja heu arribat. Quan sou un tros lluny de Madrid, tot guaitant a banda dreta i enrere, la ciutat presenta una vista, podríem dir de totalitat, admirable. És una de les millors vistes de conjunt. A banda esquerra i no gaire llunyà, en mig de la vasta planúria ondulant i de colors suaus, avarament il·luminada, d’aquella Castella ampla i alta, s’alça sense agosarament i com un neguit serè, el Cerro de los Ángeles amb el seu Sagrat Cor monumental al cim, que marca al fons del cel l’eterna silueta d’una creu. Els camperols tresquen calmosament en el pla i al volt d’aquella foguera de pau que és com un crepitar de pregària voltat de solitud.

El tren corre com un mal esperit. Dins el meu departament hi ha uns senyors que parlen anglès i són anglesos. M’han pres per altre i em diuen que tinc la figura i la fesomia d’un ciutadà o d’un súbdit nòrdic. Ens hem entès tot parlant en castellà i amb una mica de francès. No han estat mai a Toledo i em permeto de parlar-los-en com si jo hi hagués estat i resulta que en parlem com si hi haguéssim estat tots, amb l’avantatge per part d’ells que en saben més que jo. Porten màquines fotogràfiques, maletes, i un d’ells unes teles, el cavallet, i la capsa dels olis i els pinzells. Aquest va amb el propòsit de reproduir el Greco, sense oblidar “El entierro”, que hi ha a Santo Tomé.

Ara se sent olor de maduixes i els companys de viatge se’n meravellen. Entrem a Aranjuez. L’olor de les maduixes barrejat dins l’aire fresc que ve del Tajo, és el millor refresc que hom pot assaborir en un viatge d’estiu. El tren para estona i podeu baixar a treure el nas i endevinar hortes grandioses i jardins florits, i ensumar les maduixes que hi ha en centenars de caixonets i covenets per facturar.

Un anglès sembla una cosa seriosa i greu, oi? Però un anglès amb una maduixa als dits, esdevé la criatura més encisadors de la terra, un angelet.

Aranjuez és una ciutat oasi. Si a Espanya no hi hagués hagut reis, no hi hauria Madrid i tampoc no hi hauria Aranjuez, són ciutats producte reial, desig, caprici, com vulgueu, tan difícil com pugueu imaginar-vos-ho, però sempre més fàcil que la lluna en un cove. Aranjuez és un jardí florit, i l’horta d’Aranjuez un altre jardí, un jardí de flors blanques de maduixera, i de fruit rosat i vermell, més olorós que totes les flors. Les maduixes que cull cada any Aranjuez valen milions de pessetes. Es cullen maduixes per a convertir tota Anglaterra en una cort celestial d’angelets.

Després d’Aranjuez altra volta la planúria fins prop de Toledo, on l’olivera verd-gris fa partions als quadrangles dels sembrats o s’estén en camps de línies paral·leles equidistants, ara clapejant el pla, ara coronant els pujolets.

Toledo és una ciutat daurada, és com un vaixell de resplendors àuries ancorat quietament. La ciutat s’amuntega al llom d’un massís com un costat desprès d’aquell cos de muntanya plena de raconades on hi ha amagades les cases ocres i blanques dels Cigarrales, que són les torres dels senyors amb el seu jardinet, el seu hort sense pretensions, i l’ombra de l’olivera i l’arbre de jardí. El Tajo dóna un tomb al massís roquissar que aguanta la ciutat cavalcada, com l’Ebre fa amb Flix. Els autoòmnibus que us duen a l’estació fins dalt de la ciutat imperial que té més mèrits per a ésser la capital d’Espanya, que no té Madrid, us deixen a la plaça de Zocodover. Allí, se us acosten com un vol els guies oficials i no oficials que com la majoria de cicerones d’Espanya us atabalen de bo de bo, i de tant en tant us donen gat per llebre. Davant meu un d’aquests cicerons oficials, enfront d’un Sant Cristòfol de grans dimensions que hi ha pintat en un pany dels murs interiors de la catedral i que no té cap mèrit sinó el de la grandària, deia a uns visitants: – “Esa pintura representa a Sansón atravesando el Tajo con el Niño Jesús a cuestas“.

Visitar Toledo, equival a fullejar les millors pàgines de la història d’Espanya. És un llibre de fulls de pedra daurada i en cada pedra hi ha les veus del passat, com una cançó que s’ajuda de la llum per a escorre un himne gloriós que us pessigolleja la ment i us reblaneix el cor, la remor del Tajo li escau com un acompanyament musical que es metal·litza en cada saltant de resclosa i sota les arcades dels ponts que aguanten la majestat de les velles portes d’entrada al clos ciutadà, gratades per uns dits invisibles en un constant unglejar de centúries.

El qui més el qui menys, tot els principals i més destacats personatges de la història d’Espanya han passat per Toledo, que és igual que dir que tota Espanya ha desfilat per aquella ciutat de carrers estrets i costers i tors, plens de totes les sabors hagudes, on la pols és una boirina aurífica i el sol hi és en un crepitar de dards com en una guerra de foc. Seguiu palaus, esglésies i cases senyorials, seguiu els museus arqueològics, incipients encara, museus de pintures on la nota dominant és Domenico Theotocòpuli, rondeu tots els carrers, carrerons, raconets, patis i places i arreu trobareu el rastre de mantes civilitzacions, i endevinareu totes les puixances, grandeses, plenituds i decadències llurs.

Els habitants de Toledo són camperols en la major part. Hi ha tipus de tota mena dins d’una característica general, però si hi repareu amb una mica de bona voluntat podreu arribar a descobrir en aquells rostres i en aquelles figures les reminiscències de l’iber, del romà, de l’àrab, de tota una enfilada de cultures, de les primitives fins a les actuals, les quals han deixat la mostra del seu geni i de les seves arts que culmina en la meravella del triomf de l’art en San Juan de los Reyes i la Catedral.

De la barana mirador de l’Alcàzar estant, tot contemplant l’estesa enorme d’aquells camps de blat que tira a groc i aquelles ramades d’oliveres quietes, després de córrer la ciutat pels quatre costats, m’he fet una consideració, i és que per a conèixer Espanya s’ha de passar per Madrid i anar forçosament a Toledo.

Abans d’abandonar la ciutat del Tajo, hem visitat un armer. Les armeries de Toledo són les botigues més vistents i enlluernadores, hi fan tisores, ganivets, espases, tota mena d’eines de tall i joies. Aquestes botigues tenen gairebé cadascuna una saleta d’antiguitats que tempta a la persona de gust i al col·leccionista. Els que fan joies us permeten de veure’ls treballar amb els fils d’or i el cisell. Treballen rere uns vitralls i es poden veure del carrer estant. El treball és pacient i delicat. El que hom paga per una joia d’or de Toledo és el treball, més que no l’or.

Hem pogut seguir el procés de la fabricació d’una espasa; no el cal explicar; una fulla d’acer que es roenta, que es martelleja, que es llima, que es trempa en un cubell d’aigua; tot és natural fins que ha d’intervenir l’aigua en el joc, aleshores ve la particularitat: l’aigua ha d’ésser del Tajo.

Jo pregunto a l’artista si no podria ésser igual que una altra aigua qualsevol i em respon que potser si, però que ells malgrat tot ho fan amb aigua del Tajo. Li demano encara si aquella aigua porta algun secret i ell em respon: – El agua, no sé… pero yo si tengo un secreto. Jo que li faig: – Y en qué consiste el secreto?… Aleshores ell tot fent un arc amb l’espasa i fent-ne tocar la punta a l’empuny, em contesta: – El secreto consiste en no contarlo a nadie, porqué entonces no tendria secreto. Deixa anar la punta de l’espasa, s’ou un fueteig i un dring i rere d’això les nostres paraules de comiat.

Baixant pels estrets, i torts i penjants carrers trobem camperols que venen del camp, noies que van a la font amb uns càntirs boteruts, de coll estret, fadrins que les segueixen, escenes d’amor i pregàries davant una capelleta mural, en la qual hi ha una verge, rere una tanca de tela metàl·lica. Es la calle de los Alfileros. Les noies tiren agulles de cap als peus de la Verge i això porta marit.

Quan el tren, de retorn, esbufega amunt, us adoneu que aquella ciutat us ha corprès una mica i sentiu la recança de l’acomiadament tot fitant dolçament com un enamorat la brillantor augusta dels murs de pedra grisa de l’Alcàzar que es retalla majestuosament en el cel clar de la tarda morent.