IV. Plana aragonesa
Terra castellana (1935)

El tren corre lleuger, tot xiroi, com si fes festa amb la càrrega humana i de bòlics que porta al damunt. Traca-traca-traca-traca… El ventet canta un xiulejar a les finestrelles. El tren està content d’haver guanyat aquella plana ubèrrima que és la gran plana aragonesa de les riberes de l’Ebre, del Gàllego, del Jalon, del Xiloca, i dels altres rius menuts que ajuden a mantenir el rec de les immenses hortes de grans rectangles vorejats d’àlbers, de xops i de fruiters de tota mena. El tema verd de la plana aragonesa, és una simfonia fresca de tons de verdor notablement harmonitzada sota una gran amplada de cel blau i asserenat, amb les veles blanques d’uns nuvolets de bon temps que hi passegen enduts per l’onada d’un serenet al qual es donen dòcils les branques dels arbres, les fulles fressejants dels horts, les canyes dels panissars i les espigues dels blats que comencen de perdre el color verd i van cap a l’imminent esgrogueïment per a tornar-se d’or.

Tornem a trobar l’Ebre, que ací és la gran vena del cor de l’Aragó. Ací les viles es veuen més prop l’una de l’altra, la gent, els camperols, tenen un aire i uns posats nobles que fan pressentir l’arribada a una gran ciutat.

Tothom va abocat a les finestrelles des que tothom ha notat que la llum dins els vagons s’ha encomanat del verd de la plana. Tothom, però, guaita endavant per albirar quelcom de notable i així que ha aparegut, s’ou com un clam i es veuen uns braços estirats i uns dits que signen.

En mig de la vasta alta plana ufanosa, allà davant, s’alça la majestat de les agulles de les torres i campanars de la Seu i del temple del Pilar, senyeres de la fe del poble aragonès que presideixen aquella mena de paradís que floreix entre els rius i per l’esforç toçut d’aquells bruns camperols solellats i ventejats implacablement.

En el passadís del nostre vagó hem tingut avinenteses de conversar amb aragonesos de tota mena de pensar, fins els que pensen d’una manera més eixelebrada, hem provat d’escorcollar-los les entranyes, hem fet la comèdia d’ofendre aquelles torres i campanars, i ens han plantat cara; fins alguns d’ells, en els quals malgrat la condició d’obrers humils – això no priva, – hem pogut descobrir una certa cultura, han tractat d’harmonitzar-nos amb atinats raonaments, la seva amor a les coses altes i cristianes amb les seves idees socials i tot això, emprant d’una manera correctíssima, un llenguatge discretíssim.

Les viles que trobem al pas, unes cavalcades al llom o a la falda d’algun pujolet, altres esteses en mig del verd del pla, tenen una color clara de mel una mica més pujada a les teulades; gairebé totes són baixes i en la majoria d’elles, sobre tot en viletes exclusivament agrícoles no poden arredossar més d’una família. Del bell mig o en la part més alta de cada vila, emergeixen la torre o les torres dels campanars de color de ciri vell d’unes grans esglésies que va en més que totes les cases ajegudes al seu redol. Són una mostra d’un passat de fe. Hem observat com en aquella terra hom guarda, encara, el respecte al símbol del cristianisme i a l’art religiós. Els aragonesos, encara fan visites a aquella Verge, la qual entre ells és comptada com de la família i l’anomenen com si es tractés d’una germana, la “Pilarica”.

El temple de la “Pilarica” en sortir de Saragossa el veiem guaitant cap a la cua del comboi. De Saragossa a Calatayud dóna gust de guaitar el bé de Déu d’hortes i sembrats i arbres. El que no es veu ni per salut és l’avellaner. A la banda nord de la planura, hi ha una cordonada de pujols de color de guix que s’emmirallen en l’aigua de l’Ebre, a la banda sur, al lluny, unes muntanyoles aspres dins la boirina aurífica d’una mitja tarda de juny.

Hem deixat Calatayud amb tots els seus dotze campanars. De les finestrelles van desapareixent els espectadors i resto sol a guaitar. Em corseca una gana insadollable d’horitzons, sóc un famolenc. No sé quina mena de pressentiment em té fermat, que vull aprofitar fins a la darrera engruna del paradís aragonès que s’acaba ran d’unes muntanyes ferrenyes que s’albiren més enllà, al davant. Dins el vagó hi ha cançons de jota aragonesa, d’altres de tonada andalusa, roncs de viatgers que dormen, cansanci, i gent que menja per no decandir-se.

El tren torna a esbufegar. Quan el tren esbufega és que no ve cosa bona; ara va més poc a poc, i la culpa la tenen aquelles muntanyes que s’acosten. Ningú no guaita sinó jo, i sóc sol a admirar una camperola birbadora de remolatxes que es planta dins un bancal, dreta, ben plantada, amb les mans als flancs. És una veritable bellesa de rostre, de línia, de proporcions. En res de mal no m’ha fet pensar. M’ha dut a evocar una àmfora ibèrica i m’ha fet creure que l’àmfora fou creada tot inspirant-se en una dona esvelta com aquella, amb les mans als flancs.