Pessebres
Instants (1932)

Una de les festes anyals que conserva, malgrat tot els modernismes actuals que ens ofeguen la vida, un sabor marcadament tradicional, un dolç regust de vellúria, és potser aquesta, la festa blanca, la festa de Nadal.

De totes les altres festes, n’ha desaparegut el vell costum, el costum del seny que ha estat substituït per uns altres – de fora – que ens desfiguren, ens desplacen i ens fan semblar pocasoltes.

Ja siga per què té una forta sentida d’humanitat i de divinitat ensems, sembla que amb Nadal hi havem parat més esment.

Abandonant excepcions que no influeixen, la majoria, tots podríem dir, demés d’assistir als temples on se celebra la vinguda del Redemptor de l’home al món, l’encarnació o la humanitatzació de la Divinitat, ens apleguem les famílies al voltant de taula, i omplim la nostra llar d’aquell amor que neix en l’espluga del bou i la mula, el Saant de la vara florida, la Verge sempre pura i el nin com una toia damunt la palla, i estén pel món la seva llum. Sabem cantar nadales, villancets, i sabem fer sentir als nostres infants, als nostres innocents jesusets – no us esparvera de pensar que han d’arribar a homes? – aquella inefable joia del miracle del tió que caga torrons i pixa viblanc, mentre ells el tusten amb els molls i li canten la vella cançó.

Quanta candidesa! Quant d’encís! I que tot això s’hagi de fondre, i que siguin els innocents feliços d’ahir, els infeliços conscients d’avui fent guerra a la pura i noble innocència infantívola! Havem de confessar que no envegem res, sinó la innocència dels nostres infants, que constitueixen un món de germanor apart dels homes.

Amb tot, hi ha una gran diferència entre la celebració del Nadal pretèrit i la del Nadal d’avui. I ens havem de doldre molt, que d’entre els vells costums del nostre Nadal s’hagi anat perdent d’una manera tan considerable, potser el que més s’hi adiu.

Ens volem referir al costum dels pessebres.

Recordem que quan érem nois, anàvem a colles, després de dinar el dia de Nadal, de casa en casa de la nostra estimada – i enyorada – vila de Falset, per a visitar pessebres, i en una sola tarda no en teníem prou i hi tornàvem l’endemà.

Avui, només en sabem dos. Un a l’hospital – el fan les monges -, l’altre al Col·legi del Carme – el fan les monges. –

Aquesta desproporció la sabem en mantes viles de Catalunya. En algunes altres, ho ha creat un estimulant i concedeix premis als millors pessebres. Així s’obté que n’hi hagi, però això no ens pot ésser grat del tot. Es el premi què fa el pessebre, no pas la convicció ni l’amor al vell costum pairal.

Nosaltres, però, fem pessebre. Ha calgut que la nostra llar fos beneïda per l’amor de Déu i ens hi florissin les roses dels nostres infants, els nostres fillets, per a que ens sentíssim més nois que ells el dia de la Nativitat, i vulguéssim veure el pessebre.

Per això ahir ens emmenava cap a muntanya amb ells, el neguit infantívol de posseir-lo, i en tornàvem carregats de rames florides de bosc, i de paners de molsa verda i vellutada, i tantost arribats a cas construírem aquell bell tros de món amb la santa espluga i tots els camins i corriols que hi van hi en surten, i les humanitats qui el fressen; un tros de món amb les seves muntanyes plenes de ramats i pastors, amb les seves valls amb pagesos, masies amb els seus porcs i gallines i un gos al davant, planúries verdes de sembradura, cims nevats, rius d’aigua cristal·lina o de cristall que sembla aigua, fonts de plata i llacs encantats amb ànecs, i peixos i pescadors, i tot, boscos amb llenyataires, ponts sobre els rius i sota els camins, poblets humils de roges teualdes i llunyanies blaves.

Davant del petit gran panorama, reproducció ideal d’aquell clap de terra on hi florí la llum del cristianisme, reféiem els nostres millors temps d’infantesa, i alliçonàvem els nostres fills sobre la significació d’aquella obra, en la que hi havíem posat tota la nostra imaginació i tot el nostre art casolà.

Ben mirat, el pessebre, a més d’una lliçó d’humanitat, ens pot donar altra cosa molt profitosa, també, per als nostres infants.

I és que el pessebre, ultra el seu sentit ideal, té un sentit pràctic que els homes d’avui – més homes pràctics que d’ideals – podríem aprofitar en bé de la cultura dels nostres successors. I ara, en aquests dies de pessebres, que els infants no van a l’escola, els pares hauríem de portar-los al pessebre de casa o bé als de fora de casa, però sempre millor al de casa, i davant d’ell donar-los allò que no farà amb més èxit un mestre davant de qualsevol tractat o mapa per més ben engiponats que estiguin.

Una bona lliçó de geografia.