Doloroses
Instants (1932)
Ha passat la setmana de Passio; ha passat la setmana Santa, i dins aquestes dues setmanes primaverals en que la llum serva, encara, com una deixa de les floretes humils i morades la color d’aquells violars que florien en passar Sant Josep, l’Església recorda al món cristià la odissea del Mestre, la vida, passió i mort de Jesús el Redemptor.
Predicant la caritat, la bondat, la llibertat i la veritat; exaltant la família, sembrant el bé, elevant la vida espiritual pel damunt de tota impuresa i de tota misèria; guarint, consolant, estimant i ensenyant d’estimar, senyalant l’albada de la vida nova, de l’alta vida, feia camí per la terra i fou traït, perseguit, empresonat, assotat, sofrí tota la llei de befes i d’injúries i acabà clavat en Creu.
Aquell Jesús tenia mare, i aquella mare començà d’anomenar-se Dolorosa en el bell punt que el seu fill començà d’anomenar-se màrtir.
Quan Jesús fou davallat de la Creu, que era un lleny oprobiós abans de prendre-la a les seves espatlles, aquesta, devingué un símbol, un senyal gloriós.
Del Gòlgota baixaven rius de sang, de llàgrimes i d’amor, i en el mateix cim, la creu no s’hi sostingué, esclatà, es convertí en escampall d’estelles, pel món, i suraven en la sang innocent i les llàgrimes amargues de la Dolorosa.
La història d’aquell martiri va fent el seu camí i plana damunt la humanitat.
Darrera d’aquella processó del divendres Sant, una mare amb el cor ferit de dolor, els ulls brillants de llàgrimes i els llavis esqueixats pel plor, seguia desolada aquell Crist obert de braços, mort per una amor.
La processó, l’enterrament del divendres Sant és una cosa que no té fi, és un fet etern; ahir passava, passa avui i passarà sempre. Cada màrtir duu una estella de creu al front i darrera de cada estella hi va una dolorosa.
Mares de Catalunya, donzelles de Catalunya que haveu caminat darrera la processó dels vostres fills i dels vostres estimats, dels nostres màrtirs calumniats, befats, perseguits, empresonats injustament, que haveu restat sis anys en la més gran desolació vostra, que haveu estat les doloroses amb l’esperit arrapat a les reixes dels presidis, – les tombes dels vius, més tenebroses que la mateixa mort, – plorant els exilis i les condemnes injustes, i els greuges inferits a aquells fills i estimats vostres que no havien comès altre delicte que el de l’amor i e de la llibertat… aquest any us he vist que acompanyàveu la més gran Dolorosa. Anàveu amb ella rera aquell Crist de la veritat, del dolor, que resplendia de la claror del seu martiri i del seu triomf, i que és el símbol del martiri i del triomf de tots els màrtirs.
El pas de la Dolorosa aquest any m’ha fet pensar en vosaltres més que mai, amb vosaltres he plorat, per vosaltres he pregat i per vosaltres, també, he sentit la joia de la llibertat que venia tot desfent cadenes i del triomf que anava arribant rera el martiri que finia.
Déu us guardi, mares de Catalunya, donzelles de Catalunya, que amb el fill caigut novament a la vostra falda materna i els estimats vinguts de nou als vostres braços amorosos, sou encara les doloroses de Catalunya.
A la primera setmana Santa després de la Dictadura.
