De Setmana Santa
Instants (1932)
Diumenge de Rams
L’aire fresc del matí, torna tendres i dolces totes les coses. El sol és tebi i la llum dels carrers té unes deixes morades. L’església de la vila és tota groga i resta closa davant la munió d’infants que duen branques de llorer, d’olivera, i palmes d’or, unes més altes que les altres; n’hi ha que semblen raigs de sol, n’hi ha de tan altes que tremolen, cimbregen i algunes es decanten fent un arc graciós que us fa imaginar la corba del coll d’un auri corcer amb la crinera desinvolta al vent.
Els infants tusten la porta de l’església bo i cantant:
Obriu, obriu,
obriu que volem entrâ,
si el senyô rectô no ens obre,
que ens obri un capellà,
si el capellà no ens obre,
que ens obri l’escolà,
si l’escolà no mana
i no ens deixeu entrâ
Jesús que ve amb nosaltres
les portes obrirà.
Els malls
Dijous Sant. Els carrers tenen un aire de malincania. La quietud és una cosa dolça com una tèbia carícia. Passen els petits avalotats, i amb els seus malls d’alzina tusten amb un graciós infantívol posat de poder i de superioritat, les parets i les portes de les cases, i les lloses del sòl. Maten jueus. Són els amics de Jesús que esclafen les testes dels enemics de Jesús. Maten dimonis.
Hi ha homes grans que blasmen la gesta noble dels infants i els maleeixen. No es recorden de quan eren bons de quan eren infant i anaven amb el mall. Ara, aquelles martellades els maregen perquè se les senten al cap.
Els armats
Passen els armats davant la processó. Representen els soldats romans. Els minyons se’ls miren com a unes excel·lències, com a unes coses grans, amb un respecte i fins amb una por, de vegades, que ni gosen atansar-s’hi.
Els grans que saben que aquell armat o que aquell soldat romà és un minyonàs de carn i ossos com els demés, ambolicat amb llaunes i trossos de llustrina de colors virolades, riuen i critiquen la seva indumentària més o menys arbitrària i les seves maniobres i els seus gestos més o menys arbitraris.
Entre els petit, però, (que de vegades solen preocupar-se de les coses més que els grans) cada any per aquests dies es fa imprescindible la gran qüestió de la possibilitat que aquells soldats de la legió romana que portaren a Jesús a la Creu, fossin del Priorat alguns i de Vilaseca els altres.
La processó de la nit
La processó surt de l’església Armats, atxes, misteris, vestes, penons, banderes, flaire d’encens, remor de passos en el silenci, dos reguerols de llums enceses que tornen grocs els carrers. El cel és negre, els estels s’han aclucat i no fan la gran sardana al voltant de la lluna que hi resta tristoia com el rostre d’una donzella malalta. Ara surt de l’església el Crist esfereïdor, tot nu, tot esquitxat de sang, obert d’ales en la Creu, la negra cabellera com un núvol d’ombres damunt la testa vinclada i l’espatlla cruixida. Cau de genolls en terra la mare que té el fill a soldat; la dona que ha sentit el neguit de l’anunciació; la donzella oblidada i la que pressent el company; l’esposa que alleta… La quietud és pregona al volt del Crist immòbil uns moments enmig la multitud postrada… Ara lluu una llàgrima. Ara s’ou un gemec. Ara tremola un cor d’oracions que amb penes esqueixen el triomfant silenci… La pregària de les tres gràcies.
Claror
Dissabte de Glòria. Aleteig de campanes. La llum ha perdut aquell to morat de viola clara. Les violes s’esfullaven i es marcien al peu de la Creu i al pit de Sant Joan. Per la mateixa porta de l’església d’on ahir en sortia la santa bandera de l’amor i la dolor, avui en surt un crit de triomf, de victòria. Jesús no havia mort, Jesús ens havia ensenyat la lliçó de la mort. Ens havia ensenyat de morir. Els infant venien de Jesús amb els ulls clars i la rialla dolça, tots enfarigolats, els càntirs i els poalets de vidre florits i plens d’aigua clara beneïda, relluint al sol de Pasqua amb un esclat de nova claror.
La mona
Els infants són els personatges principals del preludi de la Santa Setmana: vegeu-los amb els rams i les palmes. També en són – diem-ne – els de l’epíleg. Esguardeu-los davant les mones. Un infant davant d’una mona, s’assembla a un catiu davant la porta oberta de la presó. No ha pogut lligar ben bé caps de tot allò que ha passat al seu voltant aquella setmana. Els passos bíblics descrits en els sermons; els monuments encesos i voltat d’unes especials cerimònies litúrgiques; l’enterrament nocturn; les vestes; els armats… Tot allò que ha trobat tan complicat i que no ha pogut capir del tot, dansa pel seu cervell com un barreig fantàstic d’éssers i coses, que el deixa atuït.
Li calia la mona. Aquella toia que rep de mans del padrí i la padrina i que ha eixit del forn com una rialla tota tova. Davant l’expressiva blancor d’uns ous enclotats en la flonjor de la pasta rossa i ensucrada, se li aclareix el cap de tot cabòria, se li abranden els ulls i per l’esguard pressent el bon gust de la llaminadura que el convida més a la degustació que no pas a esbrinar-se la seva significança i la seva remota procedència.
