Benvinguda a l’hivern
Instants (1932)

L’hivern ens ha sobtat.

Ha arribat a primera hora d’un matí grisenc, vestit de gebre, quan no l’esperàvem, encara.

A mi, m’ha produït la mateixa sensació de joia que l’arribada d’un amic estimat al qual fes temps que no havia vist, i que no esperava; i l’he rebut amb l’esguard encés d’admiració i un somriure de plaer als llavis.

He obert sense cap mena de vacil·lació, els meus braços, contemplant enjolit la seva blanca vesta, i els he tancat altra volta sobre el meu pit, com si l’abracés fraternalment.

Benvingut el nou amic. Una nova amistat, és sempre un goig nou, sobretot si aquesta en supleix una altra; i la mudança ens du una mica de felicitat, si no érem feliços i ens la fa créixer si és que ja ho érem.

Oh… el plaer de la mudança!…

Déu te guard, hivern, amb tot el que ens portes per obsequiar-nos: freds, neus, pluges, glaçades, clarors malaltes de sol, dies breus, i nits allargassades.

Ja sé que com tot altre amic, arribaràs a fer-te’m pesat i carregós, però, no temis que t’avorreixi ni et maleeixi, per això, car jo conec com s’han d’estimar els amics, i tinc aprés l’heroisme de suportar pacientment i serena, el pes i la càrrega llurs, fins a trobar-hi una dolçor, i en aquest heroisme rau potser l’amistat veritable, com potser, també, per aquest, heroisme jo sóc feliç en el món, dintre d’aquesta gran família de germans malavinguts.

Jo seré el teu amic fins a l’hora d’absentar-te, i mentre siguis ací, faré allò que a tú et plagui, de bon grat, i els demés ho faran també de grat o per força, perquè tu emperàs inexorablement.

Tu faràs el silenci dins la vila i al camp, i la solitud arreu amb ton alè fred. – Ara no sé ben bé si la solitud és allà on fa fred, o fa fred, allà on hi ha solitud. –

T’enduràs els lleugers vestits clars d’aquells angelets que en diem noies, i cobriràs la blanca i la bruna nuesa dels seus braços tendres i suaus, per a no ferir-los amb mal tracte, en cada galta de satí hi abrandaràs les colors de la rosa fresca, i les seves dolces testes, – igual que un estel que guaita al cap d’un núvol – sortiran cada una a fer llum damunt les pells de tigre i de guineu, flonges guardadores del tresor formós des seus escots rosa pàl·lid.

En els recers, tremoloso, els vells de calça curta i barretina musca, s’hi aplegaran a prendre el sol, i discutiran la data d’un important esdeveniment llunyà, parlaran de guerres, de secades, de bones i males collites; diran tota mena d’històries; tota mena de contalles supersticioses, i s’autobiografiaran, llevant importància i responsabilitat als actes fracassats i errors de llur vida, i exagerant els seus encerts.

Tu tornaràs blanques de congesta les muntanyes, i negres les carcasses dels arbres, sota les quals, al grat dels teus vents, les fulles seques faran dansa queixoses.

Faràs un capgirell en totes les coses, en la manera de viure, i de fer les coses.

En blindaràs del camp on fèiem les nostres festes amarats de sol i de flaires, però ens emmenaràs a la joia dels petits grans aplecs al voltant de la conhortadora flama inquieta i muticolor dels tions de la nostra llar, escoltant el bon consell i la paraula augusta dels avis – oh… venerables testes nevades! – amb l’inevitable llesca de pa torrat rubricada amb la tinta duarada del cetrill, menjant i bevent, mentre a fora geli, sense pensar, – ara que en les pràctiques del nostre viure modern, no hi compta la misericòrdia, – en els germans que no tenen sopluig, ni béns, ni llar, ni família, i sense conhort, i sense amor, ara l’un ara l’altre, van caient morts de fred i de fam, estinillats damunt el glaç dels camins trencats i les carreteres blanques.