Sembrem
Instants (1932)

Tardor; clarors pàl·lides; muntanya moradenca; sospir groc de la vinya.

El silenci i la solitud en els camps, la dolçor frescal que baixa del cel, les tardes rosses i les postes daurades de sol, la collita al celler i al rebost, els dies que s’escursen i les nits que comencen d’hora i s’acaben tard, sembla que ens fan un convit al repòs.

El repòs, però, no ha arribat, encara. Un altre daler ens mena de nou als camps a trencar-ne la quietud. I és la cançó d’uns llauradors, i el dring de les relles que obren altra volta l’entranya de la terra, i són els sembradors de cara bruna que escampen la llevor amb una mica de fred al front i un somriure d’esperança als llavis.

Sembrem…

Deixem el gra soterrat i fugim altra volta.

Ara serà la gebre, la neu i les glaçades, que ens bandiran dels nostres camps.

Ara és Déu, qui ens acabarà la tasca.

I sota la desolació dels camps despullats, la terra serà beneïda i escalfada amb el seu alè, i mentre a fora passi amb el fred el misteri del dolor, dins l’entranya de la terra, hi haurà el misteri de l’amor, de la fecunditat.

Sembrem…

Ja sigui sota els udols de la tramontana, ja sigui sota l’eixuta besada del ponent que brama… sembrem, llancem la llevor arreu fins en el més petit reconet de terra.

Després, vingui la quietud, el repòs. I que Déu acabi la tasca.

Però no hi dormim, no, que Ell ens cridarà a la festa agençant-ho tot amb novells esclats de verdor maragdina, de llum alta i clara. Ens farà venir a voliors l’ocellada i ens durà a la barbacana del teulat l’oronell de cada any.

I ens dirà: Ací teniu el meu amor. I el seu amor florirà en cada brot, en cada fruit, en cada espiga.

Aleshores haurà fugit dels camps la neu i el fred i les ventades eixutes del ponent i la terra serà nostra, tota daurada de blat, i el pa serà nostre, gronxat per l’amor de Déu en les espigues fulgurants.

I quins cants no hi farem, tot segant, segant, sota l’abrandament d’aquell sol magnífic qui encendrà les roelles!

Sembra, pagès, sembra la teva terra, la terra del teu pa. No deixis un recó sense que hi creixi una espiga, que quan arribi el juny tot abrandat, no hi hagi qui no brandi la falç.

Sembrem…

15 d’octubre de 1927.