Maig, flors i poesia
Instants (1932)

Si us trobeu a qualsevol mes de l’any que no sigui el de maig i us parlen d’aquest, no cal que gaudiu d’una gran potència imaginativa, ni que sigueu tan refinadament sensibles, per a tenir un pressentiment, una visió clara dels jardins florits, de la terra amb el vestit nou d’una verdor tendre immaculada, del cel que s’aclareix i s’eixampla i del sol que es revifa més i més. Fins us imagineu sentir les tonades de les merles i els rossinyols dins la frescor dels horts i les barrancades. Oi que si?

El mes de maig, és el més de les flors i dels poetes. Entre els perfums de les roses, els clavells, els lliris i l’acàcia florida, les cançons de la poesia i de l’amor, són el bell començ d’una vida que es renova.

Enguany, però, el maig ens reservava una sorpresa. Els nostres vells qui en arribar el bon temps veieu com s’eixoribeixen, l’han passat gairebé sencer vora del foc, i els joves no ens havem pogut fer amb la roba lleugera. El sol a penes si ens ha deixat gaudir la seva nova rialla ardent. Cada dia núvols i més núvols, aire fred, calamarses… Aquesta ha estat la característica del mes de maig d’enguany. Una excepció.

Tanmateix, malgrat tot, havem arribat a creure que no són pas els oratges de maig el que fan els maig, doncs, per bé que el temps hagi estat poc element, mancat de devoció i àdhuc profanador de la seva natural bellesa – encara que no reeixit – les nostres roses i els nostres clavells i els nostres lliris i tota mena de flors, han esclatat i ens han omplert de claror amb tots els seus vius colors fulgurants i pel damunt dels seus perfums la cançó dels poetes s’ha elevat triomfadora glossant l’amor, la pàtria i la fe, mentre portava a ocupar els solis del gran palau d’Isaura la clara bellesa de les nostres reines de la festa que premiaven amb les triades i cobejades flors el gai saber dels cavallers de la poesia.

I, encara, sota el vestit propi dels dies hivernals, els anònims poetes, els enamorat, han cantat llurs cançons a cau d’orella i ran de cor a les seves gracioses reines, aquelles anònimes reines de la festa que han premiat els seus cants d’amor amb la flor natural dels seus més purs sentiments del cor.

Nosaltres, hem tingut la sensació de trobar-nos submergits en la dolcesa del maig, a desgrat dels mals oratges i de l’abillament feixuc; però, això, és perquè quan ens imaginem aquest mes, de lluny encara, no preveiem la claror del cel ample, ni pressentim l’escalforeta del sol tot brillant, ni la lleugeresa de la nostra vesta, sinó ben altrament; veiem la claror de les innúmeres flors i les eternes reines, sentim la dolça escalfor de l’amor i la lleugeresa de la poesia i de les cançons que són les ales de la nostra ànima.