Març
Instants (1932)

A Josep Barceló i Ciurana

Ametllers florits dels primers dies de març. Patriarques d’alba vesta lleu i cabellera i barba blanca, alçats cadascun com un símbol damunt la cançó brunzent del vostre orfeó d’abelles peludes. Salut!

Vent de març, equivocadament indesitjable, qui venta i remou l’aurífic polsim de tots els pol·lens. Vent eixut, aspre, neguitejant, ple de delits. Vent fecunditat, vent prometensa. Salut!

L’ametller florit és l’ampla bandera inflamada al vent davant dels exèrcits dels treballadors de la terra. Els ametllers, estesos per les planes com fogueres blanques brandant dòcilment la flama dels seus pollancres; enfilats pels costers com flocs de congesta desfeta; monumentats en els cims com núvols turgents argentats de claror, presideixen el feixuc treball de les conreades, senten el dolç gemec de la terra qui sangra sota el dring de l’aixada lluenta que la fereix, i la remor sorda de la rella que obre solc rera la marxa lenta de la mula o del bou que guia la mà bruna i clivellosa del terrassà qui eleva un cant jocund de comiat a la tristor que se’n va i de venvinguda a l’alegria que torna.

El vent que passa com una queixa de dolor, esverat, fa petonejar les branques i les flors amorosament i nimba cada arbre amb una polsaguera fina, d’or, dins la qual les flors tenen una lleu tremolor de sensualitat. En l’esverament de la ventada de març, dins el si de la dolor de la seva cançó, hi ha el misteri de la fecunditat.

Març. Sol manyac, cel moradenc, nuvolets blancs i rosa, aigua clara canticel·lant barranc avall, – espill neguitós – cristall líquid que emmiralla el sol, el núvol, el cel, l’arbre de la vora i les cucurulles verdes del canyar incipient. Violes, estels morats caiguts damunt de catifa verda, encesos vora els recs, al peu dels marges als pits de les gentils puel·les. Verdors novel·les en cada branca, color d’esperança, esperança de la redempció que ve a portar la joia de la flor i del fruit damunt la desolació i el fred de l’hivern que ha mort. Ocell, dolça joguina de l’esguard i de l’esperit, barreja de flor i cançó… Març.

Déu ens perdoni si sóm els falsos testimonis del mes de març. Déu ens perdoni d’haver-lo calumniat.

Març, marçot, li havem dit fins ara! No el podríem anomenar d’ací endavant, el mes de la humilitat i de la redempació?…

Vegeu si no li escauria. Dins la seva color morada hi viu la puresa de la flor de l’ametller, l’ocell, la viola, la mula i el bou, el pagès qui es blinca a terra pel treball, el regaró, el niu, la branca dòcil al vent que passa, la vida nova que arriba amb una nova claror.

I encara, la bondat d’aquell home qui duu un resplendor de santedat i de puresa.

Per això deu ésser que Sant Josep ha escollit el mes de març per atansar-se a nosaltres, i el veiem venir sota els tàlems de l’ametller blanc, del presseguer rosa, de la pomera florida i del codonyer borrissolat, àuria la testa, clara la mirada, la vesta enviolada, auriolat de claror, dolç com l’amor amb el bàcul florit a la mà, el bàcul florit com els arbres de la nostra terra que no floreixen endebades.

Març. Arbre florit, promesa del remei per a la fam del nostre cos. Bàcul florit de Sant Josep, promesa del remei per a la sed del nostre esperit.

Salut, mes de març, Sant Josep, cel morat, color de viola…