Matí de Sant Blai
Instants (1932)

Aquest matí s’ha trencat el silenci dolç i perfumat del rebost de cada casa.

La mà endreçadora de la dona qui un dia anava col·locant curosament damunt la palla daurada dels grocs canyissos la flonja nespla; la pruna eixuta i arrugada; la poma del ciri tota pigada i llargaruda; aquella altra poma que no és del ciri, però en té tota la color i encara aquella altra que sembla una galta encesa de donzella, i les peres d’aigua que tenen la pell com la cara bruna del pagès: la mà carinyosa d’aquella dona qui un jorn omplia els caixons de figues seques, d’ametlles, de nous, d’avellanes; que apretava dins d’unes capses les sucroses panses; que penjava als claus dels cairats rodons i corcats garlandes de raïms i pomes i peres, també; que omplia gerres d’olives, d’oli i de mel i arrenglerava en les lleixes de rajola i de fusta els pots de vidre de la confitura i les conserves: la mà suau i amorosa d’aquella dona que tantes vegades ha relliscat pel front lluent i la cabellera grisa de l’espòs i per les sedoses galtes florides dels fills amb la tendresa d’una carícia goridora, com la mà d’un sant miracler, aquest matí ha desclòs les finestres del rebost i se n’ha esvaït la seva mitja ombra amb la llum que hi entrava de fora i que s’abrandava en besar les parets emblanquides i el vernís de les gerres ventrudes.

Matí de Sant Blai; matí d’hivern dins la tebior del solell que cerquem els vells fredolics; matí daurat que lluu amb els resplendors d’un bàcul i una mitra.

La terra és deserta i nua. L’ànima de la terra és el perfum que surt del rebost per les finestres esbatanades amb els crits i les rialles dels infants i les mares.

La mà beneïda d’aquella mare va saltant d’ací i d’allà tremolosa de joia i recollint fruita de totes bandes del rebost i n’omple els cistellons dels infants que salten i canten i demanen de tot aquell bé de Déu per anar a beneir.

Ara tots els carrers són plens de la cridòria de la petita humanitat. Ramats d’obiols fonen el fred del matí en cançons tot anant a l’església, el cistelló perfumat enlaire. Cants i rialles d’àngel, ulls claror d’estel, galtes color de cirera.

O!… els obiols, esperança nostra!…

Les portes de l’església s’han obert de bat a bat. Un riu d’infants i un riu de solell hi entren, i ressonen les naus de les tendres veus dringants, i s’omplen de la llum del matí, i fulgura la fusta duarada de l’altar, i la mitra i el bàcul del Sant qui té la mà de cera allargada com per a conhortar i gorir, i sembla que repeteixi: “Deixeu venir els infants a mi”. I els infants s’amunteguen, s’arredossen als peus de Sant Blai qui es dreça en l’altar dins la boirina irisada que la llum baixa del rosetó.

Tots obren i aixequen el seu cistell. Un capellà mormola una benedicció i escampa l’aigua beneita mentre un altre branda l’encenser.

I els alegres obiols porten altra volta a casa la bona fruita que han tastat tots, i la mà perfumada d’aquella dona torna a deixar a mitja ombra el rebost que fa olor d’encéns i de benedicció.

I Sant Blai resta sol, amb un somriure al llavi dins l’església tancada que fa olor de fruita.

Matí de Sant Blai; matí d’hivern dins la tebior del solell que cerquen els vells tremolosos; matí daurat i lluent dels resplendors d’un bàcul i una mitra.

El rebost fa olor d’església; l’església olor de rebost.