Muntanya Blava
Instants (1932)

Escolta amic; tu qui somnies en una glòria, en una honor, o en estendre el teu nom. Tu qui tens set i ganes de volar i d’anar enllà, molt enllà: què et sembla aquella muntanya verda que tens al davant? Quina esperança, oi? I aquella altra muntanya que hi ha més enllà de la verd i que és morada? Quin neguit que dóna, no? Ah! Però, i aquella que hi ha més enllà, encara, d’aquestes dues que t’he dit? Aquella muntanya blava d’un blau que només el té ella, que no és ni blau del cel ni blau de mar, que és blau de muntanya, de misteri, de somni. No t’ha dit mai alguna cosa?

A qui no li ha dit coses, aquella muntanya blava, tan misteriosa com ella mateixa?

A mi mateix, amic; i a tu. Sinó que tu potser no em series tan sincer com jo te’n sóc ara. Però, creu que no he estat sol en perseguir-la.

Jo vaig pensar que allí hi havia una glòria i una ventada se m’enduïa amb totes les meves ambicions.

Al peu de la muntanya verda hi havia una casa, una masia blanca i resplandent com el petó d’una mare, voltada de vinyes, d’oliveres i d’avellaners. Casa meva; el meu clot. Allí hi havia la pau. En el meu clot, perquè jo era plantat allí dins, com els avellaners i l’olivera, a la vora.

Però en aquella muntanya blava i silenciosa, jo hi veia la pau i la glòria.

I vaig fugir del meu clot, de cara a la muntanya blava, al somni d’aquella muntanya blava que em cridava.

No era pas gens planer el camí, ni era curt, ni mai no m’havia imaginat que fos tan llunyana aquella blavor. Sallava comellars, cingleres; creuava vallades, afraus i planúries; ací un cant, allà una queixa; queia pel camí i em feia sang als dits i em nafrava els peus. Venien d’altres amb mi, amb el mateix dalit en l’ànima i en el cos, i a tots ens semblava que aquella muntanya blava fugia davant nostre i ens enganyava. Tots havíem deixat el nostre clot. Tots érem com arbres enduts per una ventada. Tots anàvem enllà… i la muntanya era sempre enllà com un paradís promés i inabastable.

Però, com era que pel camí ple d’angúnies i neguits trobava qui es creuava amb mi i anava nafrat com jo i sangonós igual que jo i que cantava i plorava i queia fent via cap al cantó d’on jo venia? Ell deia que anava cap a la muntanya blava i jo el prenia per un al·lucinat o per un boig. Ell creia igual de mi.

Qui anava més segur dels dos? Trobaria ell la misteriosa muntanya?…

Jo no la vaig trobar. Doní la volta al món i sempre, sempre ella em deia: – Vina… Fins que un dia lassat, vençut, gairebé malalt, vaig trobar-me de cara a una casa, una masia blanca i resplandent com el petó d’una mare. L’àmfora sagrada de les meves amors. El meu clot al costat d’aquelles quietes i dolces oliveres… Allí hi ha la pau.

On és aquella muntanya blava? No hi és? Serà aquesta mateixa muntanya que aguanta la meva casa, la muntanya blava de les meves honors, que jo cercava enllà, i de les meves glòries que no creia tenir tan a la vora?

Escolta, amic, tu qui somnies… Fuig, vola, ves enllà, tan enllà com puguis i no trobaràs la muntanya blava. Ho són totes i no ho és cap. No més ho és la teva, i allò que tu no saps ara, ho saben els altres; quan tu te n’adonaràs, els altres no ho voldran saber.

Queda’t al teu clot i somnia com aquella olivera… Allí hi ha la pau.

I si el dia que hi moris, els teus que et voltin, en veure’t la vista esbatanada, et pregunten què veus, o bé on ets, veies si els podràs respondre:

– Veig la muntanya blava. Sóc a la muntanya blava.