Entrada a la plana de Castelló
Instants (1932)

Magnífica porta. A la nostra dreta s’alça la majestat dels Ports de Beseit amb els seus boscos i les seves crestes grisenques, de roca aspriva. Sembla que ens vulguin encomanar coratge i fortitud. A la nostra esquerra el Montsià vestit d’argent amb l’opulència de les seves oliveres que brillen quietes al solell de les primeres hores de la tarda, ens duu una alenada dolça de pau.

L’automòbil ha estona que ens arrossega per la carretera vorejant la dreta de l’Ebre. Hem empolsegat més d’un vianant que anava a peu. Tot allò que havem vist que passava com una cinta cinematogràfica davant el nostre esguard; muntanyes, masies, hortes, boscúries, viles, i que s’ha anat esborrant dins una densa boira de pols al nostre darrera, fa l’efecte que ve d’allà on anem nosaltres amb la mateixa pressa que nosaltres hi anem.

Si ara ens encisava l’esguard l’altitud blavosa i saludable de les serres de Cardó, ara ens embadalia l’obra mahometana de l’Assut de Xerta, talment un joc de randes teixides per unes mans invisibles i fetes voleiar per les nàiades de l’Ebre en la seva dansa entre vels d’aigua verdosa i roques polides i lluentes.

Aldover, Xerta, Jesús, amb les seves cases blanques, els seus horts i els seus fruiterars, han restat endarrere, i per la immensa porta magníficament oberta entre la severitat augusta dels Ports i la dolçor pacífica del Montsià, veiem a l’altra banda una amplitud de cel intensament blau amb uns horitzons rosats, i sota aquella blavor extraordinàriament lluminosa, el verd tendre d’una gran plana.

A banda i banda de la carretera se’ns arrenglera llargament la vila d’Ulldecona. Els portals, les façanes de les cases baixes, i els aparadors de les botigues són coberts d’un tel de pols. Hi ha unes dones brunes i velles que emblanquinen els davanters, i en passar nosaltres cuiten atribolades a retirar les galledes plenes de lletada de calç que hi ha arrenglerades al mig del carrer.

Uns fadrins que fan mandra plantats per les voreres amb les mans a les butxaques, riuen de l’enrenou de les velles emblanquinadores que remuguen i miren enutjades com el nostre vehicle s’allunya tot botzinant pel llarg carrer enllà i es perd dins el núvol de pols que ell mateix solleva.

Terra castellonesa. Plana castellonesa. Amplitud de l’espai i intensitat de la llum. Catifa verda de sembrats, de faveres peludes, de tundrerars incipients, hortes i hortes i recs lluents d’aigua que hi tremola. Les petites tomateres s’arrengleren al llom dels crestalls al recer d’unes teules. Ametllers amb punts vellutats del fruit que s’insinua, garrofers d’un verd fresc esquitxats de sang, tarongers – un clap ací, un clap allà – vergonyosos de pujar en l’aire. Unes casetes blanques ombrejades de garrofer o de figuera o d’emparrats i vorejades de rosers i clavellines tenen a la vora el grinyolar mandrós i barroer d’unes sínies de fusta i catúfols de terra cuita. Ací uns pagesos birben, peu descalç, calça de vellut, camisa fosca i mocador negre al cap, lligat al darrera; allà uns altres reguen, cama nua i peluda; més enllà, seguint el pas calmós de les mules, uns altres llauren amb la mà crostosa fortament aferrada al mantí d’unes arades romanes i amb una cançó de notes llargues als llavis. Tot respira una mena de poesia tendra; la terra regada, l’olor del fruiter, la brunor del terrerol, la humilitat d’una vida sense ambició d’abassegament, els primitius procediments i estres del conreu. Enmig d’aquesta estesa de plana ufanosa, caldejada de bon solell, plena de mil olors que en perfumen l’aire, s’hi ajeuen dolçament somrients i quietes les blanques ciutats de Vinaròs i Benicarló.

La gran plana té ara al capdamunt una renglera de muntanyes adolescents i tímides que es deixen amanyagar amb l’esguard i tenen una voluptuositat felina; i al capdavall la mar eternament remorosa, color blau, color verd, color violeta, amb el constant naixement i moriment de ratlles d’escuma blanca.

Benicarló, Març de 1929.