Tivissa
Instants (1932)

La vila

Després d’haver marcat en l’aire amb una estela de pols de color de cafè amb llet les innombrables ziga-zagues que el nostre automòbil va seguint bramulant, d’un camí que diuen que és la carretera que va de Guiamets a Serra d’Almos; després d’haver travessat aquesta darrera vila per un llarg carrer ple de noies i de flors que guaiten a les finestres, sota les mirades encuriosides de gent camperola que no ha pogut esguardar la nostra fesomia precisament, entrem a una carretera més o menys planera, a la fi de la qual un paisatge magnífic, colpidor, ens aguarda.

És Tivissa.

El primer terme ens ofereix la visió de les dues paral·leles de plataners d’un verd lluent de llum de sol, que voregen una carretera que fa creu amb la nostra. A l’altra banda un barranc, remoreig d’aigua i d’ales de canyar, uns horts nets com nous, crestallats recentment i hàbil, i sembrats de fesols; rialles vermelles, grogues, moradenques, de tota mena de fruita dins el verd dels arbres i de les plantes. Una alenada de frescor barrejada amb el gust de la terra regirada i la molla de regor ens desperta el sentit. Més enllà d’aquests horts, la terra creix davant nostre, s’amuntega, se’ns menja el cel blau, i dalt d’un turó, a mig aire de la serra, com infant en falda materna, nova de la llum matinera, la vila dolçament fresca, molles les teulades d’aigualera, sembla una toia de flors acabada de collir. Rere aquest viu paisatge de color, als fons de tot i dins un vel fi de boirina, s’aixequen feréstegues i agressives les crestes gris i ocre de la serra, qui sembla abocar-se damunt les cases. El Coll del Ventall; la Roca de la Verdura i la de Migdia, amb el corriol de la Llena enmig; la Roca de Cabells, tota clivellosa, i la Punta del Corb com un monument en l’horitzó.

Sota mateix de la vila qui es desperta a un nou jorn d’or i d’atzur, una cançó d’argent ens dóna el bon dia. És una font.

La creu gòtica

En entrar dins una petita plaça – olor de geranis i clavells que riuen en balcons i finestrals -, una creu gòtica qui es dreça damunt d’uns replans rectangulars i superposats que van estrenyent-se fins al començament del peu, ens demana un esguard.

La creu no té braços. Demanem on han anat a parar, a un amic qui amablement ens rebia i ara ens acompanya, i sentim que ens diu:

– A un jove se li va ocórrer de penjar-hi un cofí i calar-li foc. Es clar, amb la calor, la creu es roentà, es partí, i restà així, sense braços.

No sempre els braços que s’eleven ho fan per suplicar a Déu o lloar-lo.

Déu ens guard de segons quina abraçada!

Plaça de la Baranova

Ran mateix del turó qui sosté la vila, l’església de Tivissa guaita a ponent. Té davant seu una plaça a punt d’estrenar, cenyida de pedrís, amb uns joves plataners de primera brostada que projecten en terra uns claps d’ombra aprofitable. Tot el costat de la banda nord és una barana de ferro. La barana – com la plaça – és nova i segons sembla, dona el nom a la plaça… Vegeu. Baranova. Però sigui per contracció natural del mot o per un decantament dels tivissans a cercar l’eufonia, s’ha fos la síl·laba na i ha restat el nom més pronunciable i sense aquell to nassal de la ena qui salta entre vocals fortes… Vegeu: Baranova.

Aquesta plaça és el que a tots els pobles i viles en diuen plaça de l’església.

Es un mirador magnífic a tres-cents metres sobre el nivell de la mar. Després del balcó de la Mediterrània a Tarragona, des d’on es veu una mar d’aigua, jo no n’he vist un altre com aquest des d’on es contempla una mar de terra.

Guaiteu.

Una immensa estesa de terra amb lleus i crescudes ondulacions, hortes, vinyes de color verd madur, avellanars blau-morats, ametllers ufanosos, camp d’oliveres grises i de rostolls daurats que fan olor de cremat; de tant en tant un poble, un altre, un altre, amb els seus campanarets, i les seves fumaroles blanques es destaquen enmig la gran i ampla catifa de tota mena de verd de tonalitats diverses. Al fons de tot, les carenes xopes de sol, d’unes muntanyes arrenglerades a l’horitzó. El Montsant un mostra el brill de la plata dels seus escarpats roquissars. El Coll de la Batalla i el Pas de l’Ase us deixen veure un tros més de cel. L’ermita de Sant Pau, de la Figuera, blanqueja entre un cim rogent i un nuvolet rosa qui es destria. Les muntanyes de la Terra Alta sembla que s’encabritin unes damunt les altres per veure-hi més. Els Ports de Beseit eleven a llunyania, els seus pics com torres babilòniques. El riu Ebre, enllà es veu anguilejar i sembla una enlluernadora carretera de vidre.

Recolza a la Baranova, hom s’encisa d’aquella visió, recorda moltes coses passades i n’oblida moltes de presents.

Processó de Sant Jaume

L’església somriu al bes del sol qui declina, i és tota groga com un gran gira-sol, amb un botó al mig, de color de xocolata, que és la portalada que s’obra a la claror de la tarda morent. Enllà, a nord i a occident, les muntanyes són blaves i el cel té una color de rosa pàl·lida. Les campanes del cloquer omplen de veus sonores la vila, la vall i la serra, i cada veu sembla que salta de muntanya en muntanya, de vall en vall, fins a morir com una queixa trista en el misteri de l’enllà pressentit.

Surt de l’església una processó. La processó de Sant Jaume. Els escolanets – rates de sagristia – van davant amb la creu i les clotxes; vénen uns homes amb atxes enceses que tenen un embut de llauna al capdamunt ,per a recollir els regalims de cera fosa; ara ve el Sant fent llum; un capellà qui resa i canta, amb un vestit aurífic; una bellor de donzelles en dues rengleres – i el carrer al mig sembla un caminal de jardí -; unes són rosses, altres són blanquirosades, altres són brunes i totes són dolces i belles, i fan una claror que si no és tant clara com la del Sant, és més resplendent que la de les atxes i la de la llum de la tarda.

Per què va tant de gent rere el Sant?… Què li demanen al Sant?… Nosaltres no sabem el que té de tradicional aquella processó que ara entra a l’església, i ens adonem que el Sant porta un raïm a la mà.

El sol ponent entra per la porta de l’església rere la processó del raïm, i els seus brins de foc encenen el daurat dels altars i abranden el temple.

Tivissa, 25 de juliol del 1927.