Pau? Desarmament?
Instants (1932)

Ací, en terra hi ha dos homes estesos. S’han barallat a cops de puny, a puntades de peus, a mossos i a esgarrapades. Mullats de sang i extenuats per l’esforç de la lluita estrènua, esbufeguen i gemeguen bocaterrossa. Han liquidat un compte pendent. Joc… dones… diners… qui sap? Cadascun sent íntimament el goig d’haver satisfet una missió d’honor, d’haver aplastat l’altre. Quan el minvament de la lassitud els permet de redreçar-se i esguardar-se cara a cara, s’esveren del mal que s’han fet l’un a l’altre; no se’n volien fer tant; no hi tornaran mai més.

Ja hi han tornat qui sap les vegades. No hi ha remei.

La situació en que quedaren els pobles bel·ligerants després de la gran guerra, i la copiosa literatura que s’ha produït inspirada en aquell daltabaix, han fet sentir a la humanitat un gran horror a la guerra, creador de malvestats, de fam, de misèria, conseqüència del rebaixament moral i espiritual dels pobles.

Del penediment dels homes de totes les nacions que mútuament s’aixafaren i es mullareu amb rius de sang i es rostiren amb rius de foc, n’han sorgit els crits de perdó. I aquelles veus de, “no hi volem tornar més”, ens junten, ens apleguen a tots novament com a bons germans sota un cant de pau que no és ben bé un cant de pau, sinó un cant de por, d’horror, d’esfereïment, que succeeix la malvestat passada i que pressent les malvestats que van venint.

Els homes som els infants entremeliats, que quan el pare els adoba el cul a surres perquè no han fet bondat, ploren, criden, es penedeixen, demanen perdó, diuen que no hi tornaran… i hi tornen.

Conferència de la pau. Per plantar la simbòlica olivera al cor de cada nació, s’han escrit tones i tones de paperam, registrat llibres i més llibres, consultat parers, i per tal que hi hagi pau hom creu que cal evitar la guerra. Plantarem oliveres i les blairem més tard a flamarades.

Conferència del desarmament. Cal cremar i fondre dins el caliu dels odis de les grans guerres passades, totes les armes. Sense l’armament no ens podrem atacar germans contra germans. Hem d’evitar la guerra… I tot això ens ho diem mentre netegem els fusells que ens podrien servir aviat.

Repetim: Ací, en terra hi ha dos homes estesos. S’han barallat a cops de puny, a puntades de peu, a mossos i a esgarrinxades. No hi ha remei.

El voler la pau, no és anar cap a la pau. El desarmament, no evitarà cap guerra. La pau no la duu l’horror de la guerra. La guerra no la fan les armes.

Mentre l’home alimenti els seus innobles desitjos i les seves inhumanes ambicions, no es podrà evitar que pesi damunt seu el foc dels canons i les metralladores, les bombes i els gasos, els obusos i els tancs.

Conferenciem, discursegem, escrivim, llegim, clamem per la pau, i oblidem-nos de conrear els nostres esperits i refinar els nostres sentiments fins que no tinguem res de llops, i ens barallarem com llops, a mossos i a urpades. No ens caldran fusells.

No hi ha sinó un remei per a la pau que no sabem trobar. Cal que baixem de la creu on el tenim penjat, el Jesús de l’amor i de la pau, que no volem a la nostra companyia.

Si no ho fem així, si no retornem tots plegats a la Bondat, la set que patim d’amor i la set que tenim de pau, l’haurem d’apagar a glops de sang tota la vida.