Els crits i el silenci
Instants (1932)

Gosaria ningú de dir que els crits molesten? Gosaria algú de dir que el silenci molesta?

Els crits i el silenci molesten quan no hi ha motius per cridar o per callar, però, quan n’existeix una raó, res no és més animador i prometedor i fins eloqüent que el sentir cridar o el veure callar.

Ens suggereix aquestes paraules un pensament que Santiago Russinyol entre els d’una gran cabassada, ha abocat en el seu darrer llibre. Diu: “Dues coses que molesten molt a la vida, són els crits dels infants i el silenci dels vells”.

Pobres infants i pobres vells i pobres de nosaltres que no fos així.

Havem notat que l’humor de Russinyol, de vegades no té aturador, – consti que nosaltres admirem Russinyol sota molts aspectes – i quan hom traspassa el límit més o menys just de l’humor, és fàcil esbarrar-s’hi.

Cal ésser pare, o simplement, espectador serè dels infants per a sentir el neguit, l’angúnia que produeix el seu silenci. Cal pensar en la por i en l’horror que ens produeixen els infants amb la cara i els posats de vell.

Cal ésser nét, o bé, observar clarament i serena els nostres vells – els que ho han donat tot – per heure esment de l’anacronisme irritant dels seus crits.

El silenci dels infants i els crits dels vells ens esglaiarien. El silenci dels uns i dels altres, també. Els crits de tots plegats, igualment.

Els infants són la vida que comença i els seus crits la prometença d’aquesta vida plena i madurada.

Els vells són el record silenciós d’aquella vida passada. El seu silenci ens parla eloqüentment dels crits d’ahir i del repòs d’avui.

Crideu… crideu força infants! Els vostres crits són com les colors vives de les flors que demà seran fruits que maduraran i aniran al rebost quiet i seran més tard degustats en la pau amorosa de la taula. Crideu, avaloteu, ompliu la vostra sàvia innoscència d’entremeliadures, de capgiraments i de daltabaixos. La vida devia començar així, amb aquest desordre semblant al vostre, i vosaltres sou una vida que comença. Tot anirà venint, tot s’anirà endegant… i ja us apagareu quan vindrà l’hora.

Beneït sigui el vostre silenci, o!… vells de testa de plata. Vosaltres sou la fruita arrugada del rebost en la que hi trobem el gust d’una bella vida passada. Calleu… calleu. El vostre silenci no és el de la mort; és el del merescut repòs. I en el vostre rostre esgarrinxat per l’ungla invisible i implacable del temps; en la vostra tremolor dels vostres membres eixuts, hi veiem com una vida espremuda que ha donat el seu suc; el suc que beuran els infants que han de venir cridant i fent-se homes.

Al final del llibre, però Russinyol ens diu que aquest pensament – i tots els demés – es pot escriure al revés. Val més així.

Vol dir que està pensat al revés.