Ofici de pagès
Instants (1932)

Al Priorat no tenim pagesos per a treballar les nostres terres.

No us anéssiu a creure que vull amoïnar-vos, encara, amb aquella cançó del retorn al camp, no. El problema del retorn al camp no es resoldrà amb literatures, no el pot resoldre cap sermó, ni discurs, ni cap congrés, ni tots els articles periodístics imaginables. El problema del retorn al camp és qüestió de fets, d’acció, de convenciment, de vocació, d’amor.

Repeteixo que al Priorat no tenim pagesos per a treballar les nostres terres, i em refereixo precisament als homes que hi resten, encara, als que encara, qui sap si per manca d’avinentesa, no les han abandonades.

Al Priorat no hi ha sinó homes que treballen, i encara gràcies. No hi ha sinó treballadors, fins a cert punt.

Els que treballen la seva terra es donen obertament i interessadament a la seva feina. Aquell delit que observareu en ells quan treballen no els pervé del coneixement del que fan, ni de l’amor que senten per aquell treball, ni del gust, ni la satisfacció que els dóna; és més aviat per gasiveria, per egoisme que sembla que treballen a gust i amb fe.

Caldrà dir que els que treballen la terra d’altri ho poden fer amb interès? I si no hi tenen aquell interès que cal; és possible de creure que treballen amb amor? Aquests mateixos homes demà faran adoquins, treballaran a una carretera, a qualsevol altra obra pública o empresa particular, on vulguéssiu, i a tot arreu on laborin els veureu treballar amb la mateixa fe, amb el mateixos entusiasmes, amb el mateix amor.

Fet i fet, ni els uns ni els altres experimenten l’honor d’un bell ofici, ni es poden anomenar amb el cap alt i el cos tes: pagesos; ni els uns ni els altres tenen amor al seu ofici, i no el senten perquè no tenen ofici. Tots plegats no són sinó treballadors, i encara gràcies.

Hi ha molt temps, coneguí un galleg qui deia sovint: – “Mal uficiu trabajar!”

Tenia tota la raó. Aquell home era un treballador sense ofici, feia totes les feines que presentaven per diverses que fóssin i totes l’hi eren feixugues, totes l’avorrien.

No crec que hi hagi gaires coses al món més doloroses que la de treballar i treballar sense que hom pugui dir: – “Jo sóc això i això i això altre”. Un pagès, un fuster, un manyà, seran treballadors, però un treballadors, no és un fuster, ni un manyà, ni un pagès. Un treballador a seques, no vol dir res, no és res si al costat de la condició del treball no ostenta l’honor d’un ofici. L’home col·locat en aquesta situació esdevé un objecte, un estri, una màquina, i encara en el cas que es mogui sota la influència i la direcció de la intel·ligència d’un altre home, directament. Si no és en aquest cas, i si treballa per a ell, el premi que obtindrà del seu treballa serà moltíssim inferior als esforços esmerçats, i això serà equivalent a declarar-ne la nul·litat.

Els preus dels nostres fruits en aquests anys darrers no han estat miserables. Amb tot, però, és una veu d’alarma que es va generalitzant, la que clama que les terres no donen pels esforços que hom hi esmerça.

No sé si serà un atreviment el dir que entre altres, una de les principals causes pot ésser aquesta desconeixença de l’ofici de pagès, tan estes entre els treballadors de la terra, que provoca una mandra manifesta en els assalariats i una evident desorientació en els propietaris colliters.

Siguin les que es vulguin les causes, el cas és que les terres del Priorat s’empobreixen i ens empobreixen. I no enlluernin ningú les gatzares de les nostres festes i els vestits bonics i de moda que amaguen i augmenten la nostra pobresa. La realitat és que si no ens costa gaire d’aprendre d’anar mudats com a senyors – i ningú ens podria tenir defés d’anar-hi per les festes – ens costa massa l’aprendre el nostre ofici per poder fer de pagesos com cal, per tal d’exigir a les nostres terres allò que ens donarien de més bon grat i amb més abundor i que ara no ens donen perquè no els ho podem demanar amb coneixements ni amb raó.

És clar que per arribar a obtenir el bell ofici de pagès, el títol de pagès, ens cal moure a fer alguna cosa. Ens caldrà anar a l’escola; haurem d’anar a estudi. Vegeu si és trist per a nosaltres, els pagesos! Qui més qui menys tots hi vam anar de sis a set anys a estudi, i ara ens trobem que allò no ens serveix de res, i si ens ha servit d’alguna cosa, ha estat per fer-nos més mal que bé.

Ja sé que em preguntareu que on i quan i com hi havem d’anar a l’escola.

No em demaneu més, per ara. En aquest instant estava pensant que les nostres terres s’empobreixen i que necessiten més que homes treballadors, homes que tinguin l’ofici de pagès, – i si pot ésser la consciència, – i que això pot aprendre’s a l’escola.

A mi em faria molt feliç, que si els meus fills fossin pagesos, encara que anessin mudats com a senyors, es poguessin dir pagesos a tot arreu amb el cap ben alt i el cos ben tes, sense donar-se’n pena ni donar pena a ningú.