Domènec vora mar
Instants (1932)

Domènec és un infant, és un infant d’aquells que es troben en la més fina edat de l’existència.

Domènec té dos anys i és un noi ple de vida, parla clar con els homes que parlen clar, puix en ço que fa referència a la pronunciació, mai no us col·loca en la violent situació d’haver interpretat el què vol dir; no és una precocitat, no és un infant amb caracters d’home, és un infant.

Domènec, és la criatura més bella de la terra, la qui té més encisos.

No sospiteu, per tot el que he dit, qui és Domenec?… No ho sospiteu?… Doncs, Domènec, és el nostre fill.

Domènec, és aquell infant qui canta “La Pastoreta”, qui canta fragments de mantes cançons catalanes que ha adeprés oïnt-les a altri i que no canta mai a altri, sinó per ell mateix en els seus entreteniments, en els seus esplais en un recó de casa, a l’ombra d’un arbre, o bé tot fent petits llacs en el jardí.

Domènec i jo, sóm a la platja, de cara a la ,mar nostra, que ara és blava d’una blavor intensa i es mou calmosament, amorosament.

Al nostre darrera, el balcó d’una immortal ciutat, el més bell balcó del món; a la nostra dreta, un port quietament atrafegat i el vell Tulcis gairebé mut; a la nostra esquerra unes ruïnes com lletres d’història en full de pergamí; pertot, com un amarament de llum atzurosa i àuria.

Domènec, que ara sembla tenir uns ulls més blaus i més grans davant l’espectacle viu del cel i l’estesa d’aigua bellugant , entre la sorra daurada i el sol de juny que cau en flames i treu lluïssors tendres dels seus cabells daurats resta bocabadat, encisat, corprès. Vol tocar l’aigua amb els peus i camina a trobar l’ona que ve, i l’ona arriba i li besa els peus mullant-li’n el calcer, i se’n torna, i torna a venir per besar-li altra volta els peus diminuts, i torna a entornar-se’n, com si amb aquests moviments invités l’infant a un joc, com si la mar fos una mare amorosa que li allarga els braços per a prendre’l a la seva falda, bressolar-lo i cantar-li la seva eterna tonada.

Domènec, alça l’esguard cap a mi i em pregunta:

– Pare; qui hi ha ací dintre?

Hi ha preguntes d’infant que us torben i que no sabeu com contestar devegades, però que us demanen la veritat i us obliguen, si més no, a cantar un poema, i canteu el poema amb aquella recança de no ésser compresos encara pels petits, però, és un deure vostre el de cantar el poema.

Qui pugués entrar, ara, en el pensament de Domènec, ara que ha finit el poema!

Que deu imaginar – em demano – què deu creure que hi ha dins la mar, quin somni deu tenir, ara, quina cobejança el podria prendre o quin delit podria despertar-se en ell?

Mentre em faig aquests pensaments, el fill em pren per una mà, i amb un intent de veritable decisió, em diu
– Anem, pare?…
– Cap on?
– Cap allà dins, allà dins…
– On vols dir, allà dins?…
– Cap a l’altra banda, allà, allà dins… al cel…

Tarragona, 6 de juny de 1927.