Passa un tren
Instants (1932)

Ara, m’estic assegut en el cim d’una muntanya. Els meus cabells són joguines d’unes mans invisibles. Eolos, s’hi distreu, igual que amb les testes dels pins gegants que remoregen al meu redol, com si em parlessin. El sol que suara ha caigut, redolant, com una rodella d’or, a l’altra banda d’aquella serra blava del llunyedar, m’ha besat el rostre, i m’hi ha deixat una mica d’aquella color d’aram que té la terra als meus peus.

Començo de sentir el pessigolleig d’algun estel escadusser que dansa per l’amplària, sobre un fons moradenc.

Quin instant més dolç!

Calladament, d’una manera silenciosa, s’ofereix al meu esguard la visió de la gran lluita entre la llum i la tenebre. Aquesta vencerà, però no del tot; cap nit no es obscura completament.

Ara m’aixeco, perquè la fosca m’empeny cap avall. La solitud en la llum, em plau; la solitud en la foscor, m’esglaia.

A baix m’espera la plana estesa com una mar de maragda, amb les seves paral·leles tires de vinya com uns versos que hi hagués escrit el pagès.

Enmig del gran silenci, emprenc la davallada, però, ara em detura sobtadament un gran soroll. Del forat negre d’un pujol, com un serpent amb un gran llum encés al front com l’ull d’un cíclop, surt un tren que es llença follament plana endintre, fins que es perd enllà confós en les ombres de la nit que comença.

Les muntanyes m’han parlat, commoses, del seu rebombori, dels seus esgarips, del seu trontoll, i de la seva carrera esbojarrada.

Després el silenci al meu entorn s’ha fet més greu, encara, i boi davallant pensava:

– Jo sóc aquest tren. Com ell, sé d’on vinc, com ell porto encés un llum al front, faig rebombori, trontollo, passo com un foll, i fins em sembla conèixer la fi de la meva carrera esbojarrada.

I fent-me una creu al front, dic:

– Déu ens lliuri d’un descarrilament!