Aquell bosc
Instants (1932)

Era un bosc que deixava veure de dintre estant, per les quatre bandes, la vinya d’aprop, les comes de més enllà i l’atzur de la immensa volta, per entre la gran columnada de soques dretes que aguantaven majestuosament la gran teulada de negra verdor, per on el sol trespuava regalims daurats de claror.

Jo hi havia anat alguns dies, emmenat pels passos lents de les meves passejades, a fruir del benestar que hom hi trobava. Com si estava bé allí dintre!… Quina frescor per al cos, i quina tranquil·litat per a l’esperit!… Quina cosa més distinta, l’ésser entre pins, o l’ésser entre homes!…

Un dia, mentre m’estava assegut al peu d’un pi d’ampla soca, bo i llegint, va passar un home, va seguir el bosc de cap a cap, passà vora meu i no em digué ni béstia ni ase. Jo no li torní resposta. Ja veieu com us enutja un home. Això un pi no ho fa. A mi tots els pins em saluden amb aquell noble acotament lleu de testa i aquella remor de la seva veu eterna. Hi ha home que no tindria prou ànima ni per a fer de pi.

***

En sortint del bosc, em juntí amb quell home qui en sortia i férem conversa.

Jo li contava les excel·lències dels boscos. Ell no creia res de tot allò; m’hi jugaria una bona cosa.

Allarguí la mà closa i li vaig dir:

– Va que no sabeu que porto ací dintre?
– Què sé jo… – feu ell, com volent dir: ves que em contes ara… –
– Doncs, tots els boscos del món. – Vaig afegir obrint la mà. – Mireu; llevors de pi.
– Doncs jo – em replicà – porto una eina que tallaria més boscos que vós no sembraríeu.
(Duia una destral que li penjava del cinyell).
– Vós, si tinguéssiu consciència del que és un bosc, no el tallaríeu així com així. I si aquesta eina fós un ésser conscient tallaria més braços, que vós pins.

***

Aquell home, ja feia dies que no l’havia vist, i aquella destral tampoc.

No fa gaire, tornava al bosc, i l’home i la destral, – tot fent via pel camí que hi mena – foren, en recordar-los, una visió sinistra en la meva imaginació.

Més tard, els vaig maleïr.

Aquell bosc ja no hi era. En son lloc hi restava la clapa grisa, en mig la verdor de la vinya, com una taca de pecat i de misèria. El sol hi batia descaradament. L’espai hi era enyoradís.

La meva imaginació cercava l’arranador, i no sabia veure el lloc. Per fi el vaig veure a l’infern. – El Dant m’ajudà a trobar-lo.-

En el recó més gris, més miserable, més pelat i xardorós, hi havia aquell home miserable, assegut damunt d’un munt de diners, voltat de terra eixuta, i enfarfegs d’arbres secallosos i plantes mortes, alçant els braços enlaire i demanant aigua. Per damunt seu, unes dones formoses vestides de núvol, passaven amb els cantirs plens sota les aixelles i no feien cas de l’home qui amb la destral hauria tallat tots els boscos de la terra.

Abril, 1926.