Llibres
Instants (1932)

Desconeixia la cultura del meu amic, – era, però, un d’aquells amics llunyans, com n’hi ha molts.-

Un dia aquest amic en visita a casa meva, mostrava un interès viu de que jo li fes uns quants compliments i el portés per tot.

Vam passejar per la finca al caient d’una magnífica tarda, i tot guaitant com un badoc les tires arrenglerades dels ceps nuets, i una flota d’oliveres quietes i silencioses, i, encara, unes rengleres d’avellaners amb els penjollets de la flor mascle daurada que els exornava em deia:
– Sóu un bon pagès. Un bon agricultor.
Jo assentia amb un lleu moviment de cap, posant en l’expressió del meu rostre aquella disconformitat amb que de vegades volem aparentar la nostra modèstia, per bé que no en siguem prou, de modestos.

Però vaig observar que l’amic no venia per veure-ho tot, alguna altra tafaneria, potser afició, el menava a casa per veure una cosa determinada; ho llegia en els seus ulls, en aquella paraula que no arribava a ésser música en els seus llavis; que no trobava lloc ni temps per ésser dita.

Per fi, entràrem a casa, i jo vaig demanar a algú, si hi havia cap lletra entre la correspondència. No. No n’hi havia cap.

Vaig obrir uns diaris i unes revistes, i en una de les seves planes van aparèixer uns versos prou bells que cantaven la nit de Nadal.

L’amic digué, esguardant-los per damunt de la meva espatlla:

– Versos! Ja us deu agradar això, oi? Per què m’han dit, que sou poeta, i que ho feu mig bé.
– Si, – vaig fer jo. – I a vos us agrada la poesia?
– No; francament. M’estimo més la filosofia. A mi que em donin filosofia, força filosofia.
– I en la poesia, no hi trobeu filosofia?
– Si, però, és com si me la fessin empassar igual que una llaminadura, i així no em plau. Llibres, tractats, fundaments, estudis…

A mi em feia l’efecte que el meu amic és descentrava.

– No en teniu de llibres, vós? – va demanar-me.-
– Si… Entreu… Mireu… – i els hi vaig mostrar -… Aquí teniu Balmes… – vaig fer posant-li a les mans uns volums que va remenar amb poca curiositat; i l’ànima em va caure als peus quan va dir:
– No el conec gairebé gens… Però en tinc molts de llibres… Vós també en teniu bastants…
– Els que necessito – vaig fer, desencoratjat i desencuriosit. –
– Jo, – prosseguí amb aplom – en tinc vuitanta quilos! No els haveu pesat els vostres?
– No. I com ho feu, vós, això.
– Amb una bàscula mateix.