Prefaci
Instants (1932)

Salvador Estrem i Fà és un home intel·ligent i simple, en qui la bonhomia i la cultura donen com a resultat un perfecte ciutadà. Això vol dir que l’Estrem, si no fos tan modest i cordial, sentiria la seva existència d’una manera gairebé patrícia, menant ensems l’assenyada cura de la llar i el bon regent de la hisenda. Ell, però, s’acontenta de projectar el seu patriarcalisme dins els horitzons del seu esperit, espaiosos i clars, assolellats i polícroms, aromosos d’aquell agre de la terra, que en el seu cas és aquell Priorat al qual en cap moment no podria deseixir-se de romandre fidel.

Veu’s aquí perquè l’Estrem, en sentir-se, en esdevenir, en manifestar-se poeta, havia d’ésser el poeta del Priorat. Aquell seu mirar esbadellat i viu, aquella interna energia creadora, que endevineu sota la seva placidesa, s’han esplaiat en les estrofes dilatades dels seus dos llibres de pomes, rebuts per tota la crítica catalana amb acollidora falagueria, impregnats com estan l’un i l’altre, molls i olorosos ambdós, de la impremta immediata de la inspiració, és a dir, de la bella objectivitat que els ha suggerit, en el fons més o menys conscient de la seva sensibilitat escollida.

Però l’Estrem és un home que, com hem dit, sent l’imperatiu de la ciutadania. La seva formació espiritual, la seva curiositat europea, l’abelleixen a nodrir-se de les realitats de cada moment. No gens menys, això per a ell no fóra prou. El deure és més profund, i li cal no aturar-se a ésser un receptor de sensacions, d’impressions, d’idees, i ha d’esdevenir-ne un transmissor amatent i lúcid. Aquesta és una de les raons del seu periodisme singular i personal, exercit principalment a les pàgines de “Priorat” i d'”El Llamp”.

Fer la silueta periodística i psicològica de l’Estrem, és una cosa que no donaria gaire feina. Bastaria recollir, d’entre l’antologia de comentaris que li dedicà el segon quinzenal esmentat el dia 15 de desembre de 1927, els conceptes més avinents. Però creiem que al lector que no el conegui, no li serà necessari, si es decideix a emmirallar-se en aquestes pàgines que segueixen, reposadores com un coixí d’herba tendra i suggestives com la més inefable de les converses.

L’autor, que és un home sincer abans que tot, fonamentalment sincer, se’ns dóna delicadament en aquests “Instants”, que els seus amics, amb generós encert, l’han forçat a recollir. Són, en aparença, senzills comentaris periodístics, com aquells del malaguanyat “Anco Marcio” (Josep Ferrer), al “Baix Empordà” de Palafrugell, que recolliren les “Publicacions Empordà”. Però com aquests, també, no són moridors com l’actualitat escadussera d’una fulla de premsa. Tanquem en llur dins una eternitat de bellesa; perduren com una irrenunciable companyia d’amistat.

Quina arquitectura més harmònica i natural en l’istil! Quina suavitat en l’estructura i en l’articulació dels conceptes! Quin equilibri en el desenrotllament del tema, i quina ponderació en anar-lo valorant progressivament, sigui quin sigui! Quina rústega elegància en el ritme dels paràgrafs, talment estrofes madures a voltes, que sols esperen el cinyell del vers! Quina viva i excel·lent propietat en les imatges, sempre justes de to i d’oportunitat! Quin bon seny persuassiu, cristià tothora, sever a estones, sornaguer en més d’altres, en els pensaments i en les reflexions! Quina coneixença més rica i quin consell més provident en els problemes viscuts per l’autor!

Preneu les anotacions d’aquests “Instants”, i us delectareu en les pàgines verament geòrgiques on és glossada la vida a pagès, els canvis del temps, el pas de les estacions, el seguici dels conreus, o descrites les viles del camp, amb llur fesomia pròpia i llurs elements característics. Llegiu aquests articles arraïmats i percebeu la poesia de la litúrgica i el sentit religiós i nostrat de les diades tradicionals, del Nadal i de la Quaresma, de Sant Josep o de la Pàsqua, o la gràcia popular d’alguns apòlegs o les espurnes autobiogràfiques de mantes evocacions de la infantesa. I us convencereu de la justificació d’aquesta edició, i podreu dir que coneixeu ja l’Estrem com si l’haguéssiu acompanyat a Clarà o a Capsanes, o com si haguéssiu llegit a totes les afectuoses facècies que d’ell han escrit els seus companys de Gandesa o de Falset.

L’aire ensentimentat d’alguna d’aquestes constatacions semi-líriques, la seva fina devoció comprensiva dels fenòmens de la vida natural, l’ombra pensarosa que damunt d’aquest fons de poesia marquen sovint els paràgrafs, l’humorisme contingut espolsant entorn, ens farien recordar vagament, potser, de tant en tant, el Russinyol de les “Oracions”. Com en elles, l’Estrem eleva el lector planerament, i el porta a peu pla ran de les insondables suggerències del món de l’infinit, llà on les sensacions, superades, es transformen en una pura beatitud estètica, en una autèntica benestança moral. I creiem que no es pot pas fer millor elogi d’unes pàgines periodístiques, escrites amb una espontaneïtat que exclou tota deliberada transcendència, que dir que elles s’arredossen sota els cims on la Bellesa i la Veritat, formes del Bé, s’agermanen.

Maragallians com som, l’Estrem i el qui signa, bé podem dir que l’autor ha reeixit en aquest volum a deturar munió d’instants de cada dia i a fer-los eterns dintre el cor d’ell i dins el cor de cada lector digne de rebre la pau donada als homes de bona voluntat.

Octavi Saltor