Cançó d’unes donzelles que em duien amistat
La mala collita (1930)

Venien unes donzelles
perfumades de jardí,
quina n’era la més bella
jo no ho sabria pas dir.

Venien amb rossors d’alba,
clares com un dematí
puntejat de la rosada,
tremolós del serení.

Si no eren enceses d’alba,
eren enceses de nit,
quan la lluna és llàntia clara
els estels ulls d’infinit,

i el fons del cel tot de plata
que convida a no dormir,
que et mena a estimar i a perdre’t
pel blau del cim i el camí.

Si de nit no eren enceses,
ni de nit, ni de matí,
¿quina llum les feia clares
quan jo les veia venir?

¿Quina llum les embellia
quan les sentia venir,
la roba tota lleugera
com un vel de teranyí,

amb un flam sota la cella,
un clavell al llavi fi,
el pas amb ritme de dansa
i el riure per corferir?

¿Seria perquè eren totes
perfumades de jardí?
Si ho seria o no ho seria
jo no us ho sabria dir.

Duien uns manats de roses
i clavells damunt dels pits,
la fina brunor dels braços
els hi tenia garfits.

Cada toia que portaven,
¿no seria per a mi?
Si ho seria o no ho seria
me la van ben oferir.

Me van oferir la toia
i un somriure de carmí
i la mà blanca i la bruna
i un esguard que fa aclarir.

Venien unes donzelles
amb les flors del seu jardí,
roba florida i lleugera,
més clares que un bell matí.

Si de nit no eren enceses,
ni de nit, ni de matí,
l’amistat les feia clares,
l’amistat que és amor fi.