La meva casa
La mala collita (1930)

¿Veus allà baix, enmig d’aquella plana,
un mas tot blanc mateix que l’ampla vela
d’un gran vaixell dins una mar de vinya,
que té els sarments estesos de tan lassos
d’aguantar el fruit daurat com unes joies
que al setembre seran totes morades
com l’ametista, dins les tardes roses
del veremar, tot ple de veus estranyes,
de riure de fadrins i de donzelles
i de crits, de cançons i d’abraçades?

¿Veus la taulada de color negrosa
i el borrissol damunt que hi mig verdeja
de tanta pluja com hi haurà caiguda,
i aquelles oliveres tant quietes
que decanten als murs la seva branca
i quan les toca el vent s’esfereeixen
tot fent un guspireig d’estels de plata,
i aquell avellaner de soca obscura
que té la fulla gairebé morada
i les branques vinclades cap en terra,
d’un aire humil per oferir-te una ombra?

Dins aquell blanc casal vaig néixer un dia
del mes de març, del mes que mata velles
a la vora del foc; les oliveres
brandaven els seus caps despentinades
i fregaven el mur deixant-s’hi rastre,
i la taulada tota tremolava
sota el cel de la nit tot clar i tot ample
amb una lluna plena emmascarada
i amb uns estels com flames atiades.
El vent batia portes i finestres
i omplia de mil veus tota la casa.
Encara que aquell vent no va tocar-me,
jo sempre m’he sentit un vent a dintre
bramulant com un foll en mes entranyes,
com si volgués cap altra banda endur-se’m,
però he restat allí, i hi resto encara.

Allí he viscut entre el dolor i la festa
i allí m’he de pansir i he de podrir-m’hi,
igual que soca vella rosegada
pels cucs sota l’esclat d’uns nous pollancres.
Nuet com un nadó, per dins la vinya
com un Bacus infant m’entaforava
entre els ceps cargolats, per heure amb joia
el gra madur que m’endolcia el llavi
i donava escalfor al meu cor tendre,
i quan oïa el crit d’aquella dona
que era la meva mare qui em cercava,
poruga sempre de la por de perdre’m,
corrent d’ací d’allà com una folla,
jo me’n reia i callava i feia trossos
de la pell que cada any el cep es muda,
i aquell cridar, i aquell esbelegar-se
ajudaven a fer la meva festa.

Quan era infant per mi tot era festa:
enfilar-me a la parra de l’eixida
perquè l’avi rigués – segut a l’ombra –
de les meves entremaliadures
i li brollés del llavi aquella bava,
quan jo caigués a tomballons per terra,
i aquella llagrimeta de la joia
rodolant pel damunt de les arrugues
del seu rostre torrat com soca vella.

Posà’m a la barraca d’aquell home
que era el pare del pare, i em renyava
d’una manera que plaïa força,
perquè em tustava amb els dits secs, la galta,
suaument i curant de no ferir-la.

Cantar cançons al cirerer de l’horta
quan era blanc, per quan el fruit vindria,
i al temps en què el bon Déu més foc posava
dintre aquell sol que m’ha fet bru de rostre
i les cireres eren flamerades
al cap de cada branca que es torçava
perquè jo hi arribés, me les collia,
i me’n feia poals i arracades,
i tot gornit me’n ‘nava terra l’avi
i la mare i el pare i tots hi reien
quan entrava així al mas, perquè els hi duia
la joventut, la llum, el sol de l’horta
i el perfum de la terra que bullia…

Llavors el pare m’allargava els braços
i em prenia per sota les aixelles,
m’alçava ben enlaire, ben enlaire,
més amunt de sa testa que lluïa
com l’aram dels poals i les muntanyes,
amb la suor que hi traspuava gotes,
i em deia sostenint el meu cos tendre,
sacsejant-lo ben fort, en sense plànye’l:
– Tu has d’ésser el bell hereu d’aquesta casa
i el teu palau serà aquesta masia;
banya’t de sol, de vent, i de terrossos,
rabeja’t amb la terra i amb les pluges
i si heus per muller bona companya,
demana a Déu que vinguin bones cries
de fills, i et doni unes collites bones
per fer que no s’apagui en les trullades
la remor del teu vi que et farà viure.


¿Veus aquell mas que riu enmig de la plana
entre el verd fulgurant d’enceses vinyes
amb els sarments estesos de tan lassos
d’aguantar el fruit daurat com unes joies?
Doncs allí faig la vida amb ma companya
i els meus fills, que ara fan el jo feia
quan era noi, i jo faig com el pare,
i el pare és l’avi, tot joiós de veure
com el seu fill té cura de la hisenda
i fa fruitar les velles oliveres
que omplen les gerres del seu suc aurífic,

i treu bones collites d’avellanes
d’aquells avellaners que s’arrengleren
com uns versos escrits en rústec llibre.
I el pare és l’avi a qui li plau de veure
com la vinya s’estén pel pla i la coma
fins dalt de la muntanya pedregosa
d’aquelles llacorelles que espeteguen
sota el sol fiblador que les roenta,
i hi surt un vi que fa tombar les testes
a tot fadrí qui aixeca massa el colze
amb el porró a la mà, viu de fulgències;
un vi morat que dóna bon coratge
i abranda el cor i dóna gosadia
per a fer-te, si cal, a coltellades
contra tot enemic, o lladre, o fera,
i força per posar la mà a l’esteva
i caminar darrera de les mules
que amb passa lleu, brandant la seva testa,
tornen, llaurant, la terra sangonosa
de la ferida que hi va obrint la rella
perquè els terrossos siguin saludables
i el sol els doni l’alenada calda
que duu al terrer la seva amor fecunda.

Si un dia véns, amic, a casa meva,
aquella casa blanca enmig la plana,
que ha la taulada de color negrosa
i un borrissol damunt que hi mig verdeja
de tant pluja com hi haurà caiguda
fent ressonar el seu cant dins l’ampla golfa;
quan estaràs en la seva ombra augusta,
dins el portal que es bada a la llum ampla
i acull tot vianant, siga que siga
si passa las, o assedegat, o capta,
sentiràs un regust de cosa vella
i veuràs en les pedres i en les bigues
la brunor de la història dels meus avis.

Veuràs a ma companya, fresca, i rossa
com el sol d’una tarda de setembre,
qui duu en els ulls la llum de les carenes
i al cor un llantió que no s’apaga,
encès d’amor, i al seu company estima
i estima els fills, aquells florits pollancres
que creixen amb la saba de la soca
i són una joiosa prometença;
la veuràs amb la cara amb llum de festa,
amb el cos vincladís que tempta i torba,
i és atenta i lleugera en fer les coses
i té la casa neta com un temple,
i la paraula clara i les mans destres
que endevines arreu on elles toquen.


Si mai l’atzar et dugués a la masia,
quan hauràs olorat aquelles vinyes
i hi vegis córrer uns infantons alegres
que són els meus fillets, galta florida,
peu nu, color de blat, roba lleugera
i amb uns ulls amb clarors de matinada;
si t’asseus vora el peu de l’olivera
per tastar-hi la pau d’aquelles branques,
i calcigues els caminals de l’horta
vorejats de fruiters i flors i roses,
si et sents el pit tot ple d’aquella flaire
de terra molla de la pluja dolça,
si quan traspassis l’ampla portalada
heus l’ungiment de l’ombra del meu sostre
que t’acull ben amable, com si fossis
igual que qualsevol d’un dels de casa,
i veus que de pertot l’amor traspua
i hi trobes gaudi, i pau, i vida clara,
has de sentir l’enyor del goig de viure
i el gran desig de fer com jo, si encara
no tens un braç de dona qui t’enllaci,
uns ulls d’infant que esguardin el teu rostre
i un sostre que t’empari i t’aixoplugui
quan desferma els corsers de la ventada
i aboca els cent mil càntirs de la pluja
la voluntat d’Aquell qui tot ho mena
i ens fa aixecar sovint l’esguard en l’aire
per a pregar que ens guardi i ens nodreixi.


Dins d’aquell mas, amic, vaig néixer un dia
del mes de març, del mes que treu les velles
de la vora del foc, estinellades,
per colgar-les davall l’arrel profunda
del xiprer silenciós que amunt es dreça.
Aquell dia un gran vent tot s’ho enduia
i la taulada tota tremolava.
Diuen que a mi aquell vent no va tocar-me,
però sempre me l’he sentit a dintre
redolar com un boig en mes entranyes
com si gosés cap altra banda endur-se’m,
i algun cop se m’ha endut cap altres terres,
altres cels, llà d’enllà, malalts i grisos;
he sentit la cançó o el plor d’aquelles
aigües immenses de les mars avares,
i ses remors no em plauen ni m’encisen
tant com la veu que canta a les cingleres
i el vent que anima la gençor dels pàmpols.
I algun cop se m’ha endut, potser amb desori,
per dintre les ciutats que sempre brumen
avares com la mar que mai no calla,
i on tantes de poncelles s’hi mustiguen
i si el dia hi és fet de llum i d’ombres
les nits hi semblen dies d’artifici…
– dins d’aquella soberga lluminària
¡quants papallons s’hi hauran cremat les ales!
Però no m’ha vençut la força boja
del vent que m’allunyava de la terra;
ha pogut més l’escalf d’aquella casa,
aquella pau tan dolça dins de l’ombra
del gran portal que es bada a la llum ampla,
aquella taula tota auriolada
del pa i del vi guanyant en els terrossos,
i l’amor que allí dintre m’aixopluga,
i el llit tou que ha sentit tantes pregàries
i tants petons com jo feia a l’amada
quan de nit mollament ens hi colgàvem.
Ha pogut més l’amor d’aquella casa
on tinc ben fondament l’arrel enfosa,
i la frescor i el foc dins de mes venes
són el sol i la saba de la terra.


Allí em consumiré i he de podrir-me
i no em dol, que ma vida ha estat prou bona.

Tranquil esperaré que a cercà’m vingui
aquella fada cruixidora d’ossos,
i en el llit on l’amor adés fruitava
jo hi seré, las, dels meus acomiadant-me
i aconsellant-los per si és cas, encara,
mentre ells em besaran la blanca testa
com un cim que ha cobert una nevada,
i aquell a qui la tasca jo encomani,
sense por em vindrà a cloure les parpelles
quan l’ànima s’envoli perfumada
de l’olor de la vinya i les boscúries,
deixant-me encara un lleu somriure al llavi,
perquè la mort serà l’última joia
que hauré sentit damunt aquesta terra.