Joan Romaní
La gent del Llamp (1929)

Cada matí podríeu veure que travessa la Rambla de Sant Joan, de Tarragona, un home més ample que llarg, i en el seu caminar àgil i decidit, reparant-hi bé, hi endevinaríeu com un saltiró tot xiroi que provoca en el seu cos una tremolor de galtes, un pujar i baixar de muscles, un brandeig de sotabarba i un sacsejar de ventre. El barret negre i tota la roba de color fosca que porta, sembla que el segueixin. De vegades se us acut de pensar que les prendes de vestir poden quedar-se pel camí. És enemic del gavany. Anys enrera se’n féu fer un per donar feina a un sastre amic seu, però l’usà dues o tres vegades. Ell creu que no és necessari per fred que faci. Ara, però, fa un mes i escatx que el porta seguidament i els seus amics amb un mig riure intencionat li fan:

– I doncs?… Què ha estat això, Romaní?
Ell contesta:
– És que no porto el gavany per què fa fred. El porto pels microbis.

I amb una apariència de seriositat acaba de trevessar la Rambla.

Abans no haurà entrat a la Lliga, amb una rialla que hom pot confondre amb una ganyota i amb aquella veu de vidre que té, haurà saludat tothom pels carrers deixant anar ací i allà, en castellà o en català, un collitot d’emmelats “buenas” i un altre de mascles “deusiau” acompanyats dels seus consabuts cops de cap i de braç que si no tenen cap elegància són com un borrador subratllat a la paraula salutatòria.

Algunes vegades l’he anat a veure. He entrat a la Lliga i he demanat pel senyor Romaní. El conserge m’ha dit:

– El senyor Romaní és dalt a l’oficina. Pugue.

M’ha assenyalat una escaleta ombrívola, sospitosa i torta. He enfilat amunt, i quan em sembalva que començava a pujar graons, m’he trobat tot de sobte dins aquella oficina que és el rebost de la Lliga i de La Veu de Tarragona.

La primera vegada que hi vaig entrar, no hi havia sinó un home. Forçosament havia d’ésser el senyor Romaní perquè aquell home anava vestit de senyor. De llavors ençà no recordo les vegades que hi he tornat a entrar, però, sempre hi he trobat aquell home vestit de senyor Romaní.

En Romaní i el seu vestit de senyor, són dues coses condemnades a viure en pugna perpètuament. I no s’hi pot fer més.

Quan entreu a aquell rebost, veieu la seva figura retallada damunt dels vidres d’un balconet que no arriba a balcó, però que passa de finestra… diem-ne un balcó cadell. Prenent la precaució que cal per a no tocar el sostre amb el cap – o el cap amb el sostre – s’alça de vora una taula gran i us ve a rebre tot allargant-vos la mà.

Porteu pressa i aneu a parlar amb ell d’un assumpte que us interessa. Ja parlareu, ja, però no d’una manera ordenada i seguida, això no, si no es tracta d’un afer delicadíssim o que porti perill. De tant en tant hom trenca el fil de la conversa i el veieu fugir cap a fets polítics recents en els quals ell hi troba la seva transcendència. Més endavant es torna a trencar perquè li vénen a la memòria unes anècdotes que li sabria greu de no poder-vos-les contar, i us les esplica rient d’aquella manera, amb la cara morada, els ulls petits i bellugadissos plens de llagrimons i arreplegant amb la llengua la saliva que se li sobeix pel llavi inferior; unes anècdotes que fan molta gràcia, però, que no totes són reals. Pel cap més baix, la meitat són filles del seu poder imaginatiu, i a còpia de contar-les a l’un, a l’altre i al de més enllà, ha arribat a creure que són tan veritables com les que ho són; tant, que barrejades a la golfa dels seus pensaments ja no fóra possible de destriar-les.

De tota manera, a la fí, us haveu enterat del que desitjàveu i sabeu més que no sabíeu. Voleu sortir i ell us demana que l’espereu – si hi sou amic – que enllestirà aviat i us acompanyarà.

Mentre ell toca una infinitat de tecles en el piano de la seva vocació; – política, periodisme, literatura, negocis – … vosaltres podeu estar-vos seguts o rondar el rebost tot tafanejant llibres, periòdics i revistes comarcals que trobeu ordenadament penjats a les parets i a tres pams d’alçada de terra, equidistants del trespol i del sostre.

Quan ha enllestit un munt de papers, us invita a sortir amb ell tot senyalant-vos l’escaleta sospitosa i mentre vosaltres tireu avall, ell fa una reverència i diu un Pare-nostre – com quan ha entrat al rebost – davant del retrat de Cambó, es posa sense art ni destresa el capell i el sentiu baixar rera vostre rodolant escala avall. Us conta una anècdota que és una mentida com una casa gran, però que no fa mal a ningú i faria riure a tothom i un cop sou a la porta del carrer, us planta. Es despedeix perquè té feina i té tard i fuig com un mal esperit perseguit per la roba que porta i sentiu com saluda “buenas”, aduesiau, i cop de cap, i cop de braç, i vinga salitró.

En l’exercici de les seves funcions s’hi troba com el peix a l’aigua i hi viu la mar de content, encara que no tot li surt prou bé, o no li surt com ell vol.

Hauria estat una llàstima que hagués triomfat la voluntat del seu pare contra la seva vocació. Perquè, tal i com el veieu, aquest home havia d’ésser fuster com el seu pare i com En Sedó i Borrell; va ésser barber i la navalla a la seva mà hauria fet la competència a les pinces, però Romaní preveia que no li fóra possible d’harmonitzar cap d’aquests dos oficis amb la seva vocació.

Va entrar de caixista a una impremta de Sant Feliu de Guíxols i la quasi única tasca en la seva carrera de lletres fóu compondre Don Quixote de la Mancha en lletra gòtica i ortografía arcàica.

A vint anys vingué a Tarragona a fer de soldat; després es quedà a l’impremta Sugranyes per tal de fer una edició gòtica en català arcaic, de la Crònica de l’Alt Rei En Jaume. D’això fa un feix d’anys, i la Crònica encara no ha vist la llum ni la llum la Crònica.

Ara qualsevol creuria que Romaní és tarragoní. No; Romaní és de Lloret de Mar. A Tarragona s’hi ha adaptat perfectament, però no s’ha pogut desfer d’una gran afició que se li despertà en les seves freqüents visites a Tossa quan encara era a Lloret i a Sant Feliu. És pescador. Ell ha pescat crancs amb llaç escorredor i peixos amb ratera. És una especialitat. A Tarragona també pesca. Els diumenges no ha pogut aconseguir d’anar a missa i a pescar. Quan va a missa; adéu peix!… quan va a pescar; adéu missa!… El dia que fa el miracle dels peixos, la gent del seu veïnatge, que tenen bon nas, qual el veuen amb el miracle al coll, van a casa seva a proveir i com que ell no és comerciant de mena, els dóna peix de franc.

Romaní en aquell rebost que déiem, fa, a més a més de les seves múltiples tasques de consuetud, la correcció de proves de diversos periòdics comarcals, entre ells EL LLAMP, i per donar l’abast, aquest vull i aquest també, en cos de camisa i com un desesperat els enllesteix tots en un dir Jesús i això fa que per precipitació resti de vegades mal parada l’obra de Pompeu Fabra.

A La Veu de Tarragona s’hi multiplica prodigiosament. De vegades tots els articles, cròniques i notes, són d’ell. Quan es dóna aquest cas, seria el mateix si a la capçalera del periòdic hi escrivís: “Parla Joan Romaní, i diu…”

I al final podria dir: “I ara me’n vaig a pescar.”