Jaume Aroles i Vergés
La gent del Llamp (1929)

Com els fusters que no es poden treure de la pell aquella bona olor de fusta que hi duen enganxada, Jaume Aroles fa una olor espessa de tinta.

Són coses de l’ofici.

Jaume Aroles, és caixista d’impremta a casa seva. La convivència amb el paper, els motlles i el suc negre, li ha encomanat el mal de la tinta. D’aquesta mena de mal en pervé la seva vocació periodística i literària.

És un gracienc amb tots els ets i uts.

El viure a Gràcia entre aquell planter de noies boniques i torbadores que hi ha posat Déu i aquella enfilada de festes majors que hi han els homes, i l’ésser jove, tranquil i agosarat com és ell, són dos inconvenients poderosos per a la realització de les seves vocacions.

Per ara no ha escrit gaira cosa que s’ho valgui. Això deurà venir més tard. Ara proveeix, s’empapa, viu tot allò que més endavant deurà constituir, si no se n’oblida, el seu inesgotable tema literari.

Ara, és una, – entre tants jovencells, – d’aquells personatges d’idil·li amorós del passeig, de l’escaleta i de la cantonada, que decandeixen sota el foc dels ulls i la cançó dels llavis de les encisadores donzelles de Gràcia.

Si us el repareu bé, veureu en ell, tot d’un plegat, el tipus de l’orfeonista, del sardanista, del rondaire de carrers, de l’ensuma faldilles, de l’heroi d’envelats i de l’home a qui se li fonen les nits sense adonar-se’n.

Tot això, però, constitueixen la seva facilitat.

Aquella cara de prunes agres que fa, no creguéssiu pas que és l’expressió reveladora del seu estat anímic, no; aquella cara de prunes agres és una conseqüència, només, de la seva fesomia una mica difícil.

És l’únic home que he trobat qui als vint-i-tres anys d’adoni que és jove, que s’hi està molt bé i que faria qui-sap-lo per no moure-se’n.

És un d’aquells joves que en matèria d’afeccions, conviccions i ideals abunden més a la nostra terra i el mateix faria un bon paper en una festa major que en una bullanga. Pe que no es veu amb cor és per l’esport.

Quan per la seva voluntat i per la seva convicció ha emprès un camí, és endebades voler-lo fer recular.

El caracteritzen la tenacitat i la intransigència.

Quan no treballa a l’obaga de les màquines tipogràfiques, ni passeja, ni festeja, ni balla, ni es baralla, llegeix de tot, de tot llevat de novel·les i en tot allò que llegeix hi troba el gust literari… fins en els anuncis d’un teló de teatre.