Víctor Ferrús (Florisel)
La gent del Llamp (1929)

En una vila de terres gallegues fresca i malencònica, olorosa de molsa i de fenc, hi ha un senyor mestre que enyora la seva terra més lluminosa i més alegre. Exerceix la sagrada missió del magisteri com un apostolat; però els minyons no li exigeixen gaires mals de cap ni sacrificis. Ara perquè s’ha de sembrar el panís i les trunfes, ara perquè s’han de collir les trunfes i el panís, els nois són a l’horta a fer allò que no els ensenya el mestre: a fer agricultura. El mestre el trobareu dins de l’escola fent el solitari de debò entre quatre parets grises, l’esguard perdut dins la sala silencionsa, l’imaginació cercant en aquelles terres molles i verdes, en aquell cel entelat i ploraner i en aquella gent feixuga, calmosa i pacífica com les vaques de llet un motiu per a fer una descripció dels aspectes d’aquella vida blana i adreçar-la a EL LLAMP amb una ortografía del català que no pot sustreu-re’s a la influència de la del mestre nacional.

Quan haurà acabat de fer-nos aquells quadros de la vida de la Suïssa espanyola en els quals hi aboca sense donar-se’n compte les gotes agredolces de la seva desolació i el suc del dolor dels seus enyoraments, al final de la darrera contalla exclamarà amb els braços estirats cap al cel:

– On m’haveu portat, Senyor!

Víctor Ferrús no és home de ruralies. La seva finor contrasta considerablement amb la rusteguesa de la gent camperola. El seu parlar, el seu talent, la seva captinença, tot el que ve d’ell és una cosa molt fina i molt delicada, llevat del caminar: aquell va-i-vé, aquella sabata enorme, aquella crossa, el traeixen, li lleven allò que fóra en ell gairebé una arbitrarietat: l’elegància. Els supersticiosos quan el veuen passar toquen ferro.

La seva bondat no el fa refractari a l’amistat de la gent humil i resignada, però no va néixer per a conviure-hi. Necessita al seu entorn força moviment, gent abrandada d’ideals, de passions i d’aspiracions nobles i elevades, gent que no toqui tant a terra i que faci més que vegetar.

La quietud d’aquella terra de Galícia l’ha emmalaltit, l’ha tornat una mena de neurastènic: ara tot és riure, ara tot és plorar, ara tot són manies. La pau d’aquella vila de taulades molsoses, el silenci d’aquella escola buida bona part de l’ant i aquells dies eterns de pluja i més pluja li encomanen una tristor que de vegades es torna versos.

És un enamorat de la música, la poesia, les flors i els llibres bons. És un enamorat i un exaltador de la dona. Un dia o altre estic segur que ens sorprendrà amb un interessant tractat de psicologia femenina. En sap un niu. És l’home de les dones.

Cal que topi amb una donzella i es proposi de robar-li el cor per a que en surti amb la seva. Ell sap quan és l’hora de riure, de fer el ploricó, d’amenaçar, de fer-se venir aquell tremolor de l’enamorat incipient qui no gosa fer-ne la confessió i d’emprar els procediments que són del cas amb una infal·lible oportunitat. El seu esperit donjoanesc posseeix com un do especial la clau de la victòria.

Quan ficat en el vagó del tren que el conduïa cap a Galícia, passava per les estacions que hi ha en el llarg trajecte, a cada una d’elles treia el cap a la finestrella i si hi havia noies a l’andana, les esguardava com si mai no n’hagués vist i feia l’interessat, els hi somreia fins que elles corresponien, de vegades els hi deia unes coses dolces i tot que a elles els agradaven força i a ell també, i així sense adonar-se’n, amb un feix de cors de dona que se’n portà d’ací i una tota de somriures de donzella que collí pel camí, arribà a aquella vila gallega un dia plujós, no va trobar sinó una dona lletja en tot el dia, i darrera els vidres entelats del balcó de la seva habitació, guaitava el carrer gris i plorava com la nuvolada llisa i plomissa. Plorava per aquelles dones que havia deixat, per aquelles que havia vist, per les que no veia i per aquella altra que encara no existeix.