Josep Rojals i Pinyol
La gent del Llamp (1929)

Vaig conèixer Josep Rojals, un matí d’estiu, quan arribava jo a Tivissa on s’hi celebrava una festa important en la qual ell representava un lluït paper entre els seus organitzadors. Encaixàrem, ens diguerem unes caluroses paraules de coneixença nova i gairebé ens abraçàrem i tot.

A En Rojals no li costa res això d’abraçar. Li en feren uns braços expressos i el dotaren d’una gran confiança. Per ell tothom a la terra és un amic.

És un home llarg, prim com una llança i bru d’una brunor natural i discreta de blat. Les seves mans de dits llargs són un grapat d’ossos coberts de pell llustrosa i anells lluents. La seva boca una mena d’espluga dels Nibelungs, tota plena de resplendors àuries que enlluernen cada vegada que es posa a riure, i les seves paraules en surten amb un gustet de bullit que us les podeu menjar i les digeriu perfectament. Els seus ulls com els d’un il·luminat guaiten sempre una fondària i el seu cabell grisós d’home que qui ha arribat a la plenitud, té fulgències argentines.

És Tivissà, pare de família dels que va a l’hora i pagès de casa bona que fa, però, com les orenetes: a l’estiu a l’ombra de la taulada de casa seva de Tivissa; a l’hivern cap a Barcelona que no hi fa tant de fred.

A Barcelona s’atipa de llegir, de passejar i d’anar a teatre. Aquestes tres coses les fa amb un gran entusiasme, l’apassionen. El teatre li té el cor guanyat.

De molt jove, endut per aquesta afició dirigia una colla d’aficionats, al Teatre Walkyiria de la seva vila i s’atrevia a tot. Una vegada tingué l’idea de provar de cercar llorer fora vila. Sortí amb els seus companys cap a Mora i d’allí, riu Ebre avall cap a Xerta a representar “Terra Baixa” i deixar bocabadats aquella gent. En realitat, però, els bocabadats foren els novells artistes que duien molta gana i no cap ral. Amb el teatre gairebé buit, representaren a Xerta l’obra guimeriana i tot era tremolor de decandiment i badalladissa de gana. Ací caus, allà t’aixeques l’emprengué amb la colla cap a Benissanet i van poder fer allí “Terra Baixa” sense tremolar ni badallar, per què els havien donat sopar per endavant. Diu que donava gust de veure menjar aquells còmics. Mentre devoraven l’estufat, Josep Rojals tot llepant-ne una fulla va dir: – Heus ací el llorer!

D’allavors ençà que a Benissanet quan veuen menjar amb força gana un foraster li pregunten: – Que sou còmic?

Quan als estius torna de Barcelona és més prim que mai. Pell i os. La roba li ve gran. La seva pell té unes lluentors metàl·liques i una pujada color de iode. Als seus ulls hi ha una febre de somni. No en donaríeu res i li encomanaríeu que es fes mirar per un metge entès. Tot ell no és sinó un parrac que té una extraordinària semblança amb el congre. Cada vegada que en veig de penjat a les tendes de bacallà, em ve a l’imaginació l’amic Rojals, i cada vegada que veig l’amic Rojals, veig congres.

L’única cosa que val la pena de Josep Rojals – i ja és prou – és l’ànima que l’aguanta. El caracteritza una extraordinària sensibilitat i una extraordinària susceptibilitat. És un d’aquells homes que miren més enlaire que no pas a terra, i això li costa més d’una entrebancada. Si no cau és per què l’ànima el sosté. La seva sinceritat li ha fet guanyar més d’una cossa, però les cosses no l’impedeixen d’ésser sincer.

La seva sinceritat és com el seu paladar, que gusta el que li plau a desgrat de es freqüents angúnies d’hiperclorídria. I el seu mal d’estòmac és com aquelles cosses, que no l’impedeixen de gustar tota mena de sucres, sals, àcids… No és menjador, però és un llaminer, i entre totes les llaminadures i entre totes les bones begudes, un dia em digué, que contra l’únic cosa que l’estòmac no s’hi havia girat a cosses era amb el xampany. Això m’ho deixa en un banquet per a justificar la presa d’una altra copeta.

Deixant de banda tota semblança que ell pugui tenir amb altra cosa, jo quan hom parla de Rojals me l’imagino d’una manera. El veig en allò que més li plau. Exercint la direcció dels actors de Tivissa en l’assaig d’una obra teatral. Entre lliçons, amonestacions i correccions, tot va com una seda fins que ve el mal d’estòmac. Llavors, tot és badallar, ingerir bicarbonat, veure defectes per tot arreu, amenaçar amb els braços estirats i el puny clos, cridar d’una manera molt divertida, tirar el llibre pel cap dels més inadaptats i deixar-los a tots en blanc.

Si quan se’n va algú li demana què ha estat tot allò, ell respon fent veure que va cremat:

– Són una colla d’ases tots plegats!

Quan és al carrer, es frega les mans de gust, pren més bicarbonat, i més content que l’ànima que l’aguanta d’haver passat una bona vetlla, se’n va cap a dormir.