Josep Barceló i Ciurana
La gent del Llamp (1929)

Poso la punta de l’índex damunt del botonet rodó i blanc com una tecla, i sona llargament el timbre elèctric… S’ouen unes lleugeres i silencioses passes i el taral·lejar baixet i fi d’una cançó plebeia… Ara s’obre la porta de ca l’Abdó Barceló i darrera d’ella hi apareix el cap del seu germà Josep. Una cara lleugerament bruna i de noi maco; uns ulls negres i vius saltironen rera els vidres d’unes ulleres, un front ample que lluu i una cabellera ondulada, de reflexes metal·lics i d’un pèl fi com el dels gats de casa bona.

Amb una rialla d’infant qui està content i prodigant reverències a tort i a dret em fa:
– Entreu… Entreu…
– Gràcies. – I l’obeeixo.
– Seieu-vos.
– No cal. Gràcies. No estic pas cansat.
– Ja haveu dinat?
– Si.
– I què, per casa vostra? Tots bé?
– Si, gràcies a Déu. I vosaltres?
– També, molt bé. Us convé alguna cosa?
– No, moltes gràcies.
– No teniu necessitat de prendre res?
– No, no.
– L’Abdó surt de seguida. Esperem-lo.

Se m’acosta amb la seva rialla de noi content i em tusta l’espatlla. Balla una mica fregant-se les mans i estrenyent les dents com per a festejar la meva arribada. Jo l’esguardo com un badoc, igual que una criatura davant els moviments d’un comediant de circ flotant i ni l’un ni l’altre no diem res. Al cap de poc, ell trenca el silenci perquè troba ridícul que dos homes que estan sols no es diguin res. El silenci dels llavis no el pot sofrir més de tres minuts, el troba trist i creu que s’ha de parlar encara que no convingui.

– Haveu escrit alguna cosa de nou? Versos?… Proses?… Què haveu de fer avui? Assaig d’orfeó, de ballets populars, de teatre?… No s’ha incomodat ningú dels vostres retrats?
– No. Ningú.
– L’Abdó ha rebut una cançó nova.
– A!… Si?
– Si. Fa així…

Ara canta, riu, es frega les mans i balla. Després se’m tira al damunt amb tendrors de fera domèstica i amb un udol musical, m’abraça i se m’enduu per aquella casa per a ensenyar-me coses: un llibre nou que encara fa olor de taller gràfic; una revista francesa que va arribar ahir; uns testos de ceràmica o uns arams que ell va comprar… Tot amb el propòsit de distreure’m i de fer agradívola la meva espera.

Josep Barceló i Ciurana és la figura més alta i més decent de tots els redactors de EL LLAMP. Escriu poc i bé. Es un home que us arriba a fer creure que qui no és ben educat és perquè no vol. Ell hi ha consagrat una part important de la seva joventut i amb una cura premeditada i uns esforços que no plany, acabarà per sortir-ne amb la seva.

Té apresa la manera de captenir-se en tota mena de situacions i de circumstàncies i aprofita tota avinentesa per obrir càtedra de bona criança.

Predica d’una manera suau i bondadosa, critica amb finor i intel·ligència, blasma amb severitat desconcertant. Però si quan predica o critica o blasfema, topa amb testaruts que no admeten la llei ni la raó i li posen en contra llurs parers, no és gaire difícil que l’animaló que s’amaga sota el llustrós vestit de l’educació no totalment adaptat, encara, faci de les seves. En aquests casos, quan del seu subconscient s’escapa una paraula incorrecta, es mossega el llavi i demana indulgència.

És l’home dels cumpliments i de les preguntes; dels sermons i de les polèmiques. S’afaita sovint i malament, però vesteix amb pulcritud i elegància sense que per això li calgui cap esforç. L’indumentària s’adapta amb facilitat al seu cos i ell i la roba, quan surten de casa fan l’efecte que s’estrenen sempre. A qualsevol moment del dia que poseu l’atenció sobre ell, direu: – Ara surt de la capsa.

No fuma i li té un odi implacable al tabac i al seu ús i abús.

Conversem. Jo em poso a cargolar una cigarreta i ell al meu costat es mou com un vaixell; sembla que li punxin el cul, es grata els colzes amb els dits, em mira de reüll. Jo, pipa que pipa, i ell, bufa que bufa per esvair els torterols impertinents del fum blau que li va a demanar la gràcia de caritat d’una mica de tos i unes llagrimetes per l’amor de Déu. De vegades això acaba amb una plàtica condemnatòria de la droga nicosiana, o de l’home que s’hi entrega. De vegades acaba amb un rebentament de riure.

És un xicot que llegeix i estudia molt. Si el sorpreneu a la seva cambra mentre està estudiant el dret romà (hi posa una preferent atenció), veureu que damunt la taula d’estudi hi ha unes sabates; són les seves. Hom no sap si les sabates damunt dels seus llibres tenen res de simbòlic o de representatiu. A mi em féu molta gràcia, un dia que el sorprenguí estudiant, que el dret romà s’hagués d’estudiar a peu de mitjó i flairant cuiro suat. A ell també li en fiu quan li ho vaig manifestar.

Quan prenc comiat d’aquest home quasi ben educat i aprenent aprofitat de senyor, es repeteix una escena com la que es produeix quan em ve a rebre. S’inclina, m’allarga la mà tota tova i fresca, i en donar-me l’adeusiau m’omple de consells i d’advertències, i de comandes.
– Passeu per la voerera i compte amb prendre mal. No us canseu gaire. Abrigueu-vos bé que fa fred. No feu tard a arribar a casa. Records als vostres. No us oblideu, el dia que tornareu, de portar-,e un tast d’aquells versos. A reveure. Adeusiau.

Riu, estreny les dents, miola voluptuosament, es frega les mans i balla de recules.