Josep Fornós (Doménec de la castellania)
La gent d’El Llamp (1929)

L’anomenat Domènec de la Castellania, qui sempre té la paraula a les columnes de EL LLAMP, cridant en favor del bé material i espiritual de la ciutat de Gandesa, no é altre que un xicot de cara fresca i riallera, carregat d’humorismes i de pretensions que es considera més eixerit, més elegant i més distingit que tots els de la colla. Té el nas una mica escarxofat. Quan riu ho fa només que amb els extrems dels llavis i quan parla fa sopetes. Vesteix a la darrera paraula de la moda, però amb una descurança aclaparadora. Porta un barret sempre estrany i un bastó groixut i ple de nusos amb una gran porra al cap d’amunt, que li serveix per a tustar a terra quan camina pel carrer, com si fes els armats. La primera impressió que us dóna, i la segona, i la tercera, i totes, és la d’una caricatura escapada d’un llibre de dibuixos de Xavier Nogués.

És un individu destinat a pairalisme més ben entès, a fer anys sense posar-se cap pedra al fetge, i a criar panxona.

Ara és a Barcelona; ara és a Gandesa. A Gandesa el trobareu per tot arreu. Quan va pel carrer amb els seus companys, dóna la sensació d’un home seriós i reposat que s’esforça a donar tant com pot l’idea d’un ciutadà que no està per brocs, entenimentat, auster, ple de dignitat, a punt d’acceptar el càrrec d’alcalde. Tot això fora de l’intimitat. Però, quan el teniu arrecerat; llavors és l’home que riu, que xerra, que busca raons, i que sempre té més raó que ningú.

A Barcelona també és a tot arreu, però no el trobareu enlloc. Jo l’he cercat alguna vegada per la gran ciutat, he regirat tots els llocs on m’han indicat que podria trobar-lo i arreu on he anat demanat per ell, m’ha fet de resposta: – Ara mateix era ací, però ja no hi és.

Es diu Josep Fornós i està a punt d’arribar a metge després d’haver estat escolà i passat pel seminari de Tortosa, d’on, si n’hauria sortit un bon predicador, no n’hauria sortit un capellà com cal. El dia que es donà compte que el vestit sacerdotal era una cosa molt negra per a ell, dessistí dels seus equivocats propòsits, a la qual cosa l’emmenà el convenciment que la dona era una bona companyia i tirà per casat. No ha arribat, encara, a aquesta dignitat, perquè això, encara que no ho sembli, costa suors i dolors, però sembla que quan li surtin bé els comptes, farà un cop de cap. Ha fet bé de no ésser capellà. No és que no hi sigui un bon xicot, el noi, però sempre ho semblarà més sota aquell barret i dins una americana curta i estreta i uns indignes pantalons Oxford, que sota la venerable sotana i el dolç i voleiadís manteu.

Ha estat un poruc tota la vida, i ara més que mai. Per això em té defès de dir segons què d’ell, i per això no continuà l’ofici d’escolà. Un dia que a l’església de Gandesa faltava l’escolà major, li foren entregades les claus per tal que curés d’obrir i tancar les portes del temple. Un vespre, després del Rosari, es cregué tot sol a l’església, i començà d’esguardar amb cert esverament les figures dels sants i les ombres dels altars. La fonda quietud l’esperuguia; el crepitar de les llànties l’esboronava; però, l’esgarrifança seva fou quan li semblà oïr una mena d’udol estrany que no sabia d’on venia ni s’explicava de què podia ésser. La pell se li tornà de gallina i eixí al carrer tot tremolant. Tancà la porta, i corrent com si es cregués encalçat fugí cap a casa seva. Al cap de poc les campanyes alarmaven la ciutat. Tothom sortia al carrer demanant què hi havia i ningú no podia explicar res. La gent se n’anà cap a l’església i en trobà les portes tancades. No trigà gaire a presentar-s’hi l’escolà, posseït del mateix esglai de quan n’havia sortit. Obriren les portes i el pobre vell de Rallo qui, havia romàs dormint i roncant en un cap de banc, sortia avergonyit i indignat de la mala jugada de l’escolà i prometia premiar-la-hi amb unes quantes garrotades. Quan un capellà amb bondadosa severitat li estirà les orelles i li demanà per què havia abandonat l’església tan distretament, ell respongué: – Els sants em feien por.

No el crec capaç de grans sacrificis, perquè estima la comoditat, la tranquil·litat i els bons aliments barrejats amb el bon humor.

Ara, això si: que xerri més que ell no n’hi ha pas un altre. Ara que hom bat records a tort i a dret, si hom intentava de suggerir l’idea de batre el record de la xerrameca, jo el presentaria amb la seguritat més absoluta de reeixir.

Quan estem reunits a la Redacció i no s’hi troba ell, és quan les coses s’arrangen amb la normalitat més escaient. Quan ell hi és; llavors la feina és de tothom; és a dir; llavors cal que tothom abandoni la feina i el deixi en llibertat per anar dient fins que es cansi, – i això no arriba mai.

Siguin qualsevols els temes encetats o les qüestions que es presentin, ha de tenir la paraula per damunt de tots i de tot, i tindrà tota la raó de la seva banda perquè no us concedirà un mot per a expressar la vostra. Mentre ell xerra que xerra tot bracejant, passant-se la mà per la cabellera, o escupint i engolint saliva espessa, i si cal, tot menjant i bevent, és endebades que ningú demani per parlar. Al primer moviment d’uns llavis que no siguin els seus, ja hi té la mà per tal de privar-los la paraula, i crida:
– Deixeu-me dir!
I segueix dient i xerrant. Les paraules que van a colles s’empenyen per a sortir depressa com perseguides per les que venen darrera. Estira el braç de qui té a la dreta, tusta el pit del de l’esquerra, posa el puny als nassos del que té davant i demana:
– Deixeu-me dir! Deixeu-me dir!
Però, el seu dir no acabaria mai, i de vegades, nosaltres, malmesos pels seus cops de puny, les seves empentes i estirades i puntades de peu i amb un cap com uns tres quartans, iniciem la desfilada un per ací l’altre per allà fins a deixar-lo sol tot plantejant problemes i tractant de resoldre’ls; tot creant dubtes i volent-los aclarir; tot fent caure defectes i tares damunt d’on no n’hi ha, per tal de demostrar que sap com s’han de corretgir, i braceja que bracejaràs, balla que balla i xerra que xerra amb les parets i el sostre que no es cansen d’escoltar, encara demana al buit com un boig:
– Deixeu-me dir! Deixeu-me dir!…
I això dura fins que s’adona que es troba sol, es para, com si se li hagués trencat la corda i fa:
– A! Ja no hi sou? Adeusiau!…
Se’n va cap a casa seva o cap a Barcelona, es tanca dins una cambra i a escriure s’ha dit! No fa els articles llargs com els discursos, però en fa cabassades i els adreça a Manuel Bardí com qui tira llenya al forn. A la Redacció ja hi ha el cabàs de Fornós, que és com si diguéssim la boca de Fornós amb la seva xerrameca gràfica. Cada quinze dies Bardí posa mà al cabàs i en treu un article per al periòdic.
De tant en tant Fornós pregunta de Barcelona estant:
– Bardí: Com està de ple el cabàs?