Maria Llaó i Martí (Montserratina)
La gent del Llamp (1929)

Els d’EL LLAMP, acostumats com ja estem a la companyia de la dona, ens vindria de nou el saber-nos passar sense la seva presència i la seva fragància, que és potser l’única cosa que ens fa fer una mica de bondat. Des que jo sóc membre d’aquesta família més o menys periodística n’ha vem tingut tres, de dones.

L’una va morir, i no la poguí conèixer altrament que a través de les seves proses i els seus versos que eren tota una esperança de poetessa. L’altra, era una prosista poc digerible i una poetessa irregular que per culpa d’un desgraciat sonet que li condemní ens tinguérem sovint la sarpa a la grenya com dues males bugaderes. Em va trobar l’ànima baixa i fosca i va renyir amb mi. Ens va deixar. Adeusiau!

Ara ens en resta una, i aquesta no és capaç de barallar-se ni amb mi ni amb ningú, per bé que sap irritar-se, i té els seus nervis, i mostra el seu geniet rebec, de vegades. Es Na Maria Llaó i Martí, qui no ha pogut fer fonedís el seu nom veritable sota el pseudònim de Montserratina, malgrat dels seus esforços de modèstia.

Maria Llaó i Martí és menuda, com jo, fresca i rodona com una poma, té el rostre clar amb un front ample sota el qual uns ulls foscos i vius són gairebé l’única cosa que té expressió de la seva cara, llevat dels llavis molsuts d’una boca petita que són el caire d’un vas on s’hi pot beure una mica de pessimisme. Amb els ulls riu i guaita els éssers i les coses com ella somnia que haurien d’ésser. Amb els llavis que sempre tenen un migriure desencís, sembla que plori de veure els éssers i les coses tal com són. Entre uns ulls que riuen i una llavis que ploren, el nas no sap quin partit prendre i s’arrapa fort per no caure..

Va vestida de la manera més decent que pot. No lleva els seus drets a la moda, ni s’entrega totalment a les seves ridícules exigències.

Té dinou anys i hom diria que és una dona carregada d’experiències.

Quan us parla ho fa d’una manera molt dolça i molt esponerosa, amb un to de vegades tribunesc com si sermonegés, de vegades catedràtic com si us donés lliçons. L’educació moral i el feminisme – aquella mena de feminisme que té molts punts de contacte amb el masculinisme – són els temes que més la preocupen i l’apassionen, i quan les enfila per aquest cantó, enraona que enraonaràs us fa escoltar els seus discursos seriosos de dona instruïda i entenimentada, sense admetre que vós tingueu el dret d’expressió de la vostra adhesió a la seva tesi o d’oposar-hi les vostres objeccions. Quan ha enllestit, us demana perdó per si us ha atabalat i en paus.

El seu temperament nerviós és una fatal contradicció de la seva aspiració no pas molt justa. Ella voldria una vida tranquil·la, dolça, reposada, una vida de contemplació, gairebé d’èxtasi davant del món. Però la seva xarxa de nervis no la deix reposar i quan no escriu novel·letes plenes de bona voluntat i saturades d’una cosa que sembla innocència, conjumina articles, destinats a mitja dotzena de periòdics, i amarats d’una benevolença i una sinceritat en el blasme i en la lloança, que serveixen per a premiar els bons i castigar els dolents, o bé es fa a trossos el caparró i capola el seu cervell damunt dels llibres, estudiant de ferm amb el doble propòsit de fer-se aviat un títol, i de coronar les gestes dels seus cursos normalístics amb unes quantes matrícules d’honor i sobresalients.

És una d’aquelles noies o dones – com vulgueu – que quan es decideixen a fer una cosa no s’hi posen per poc. Estudia més que tothom; llegeix més que ningú; escriu diariament, posem-hi, un parell d’articles de premiar i castigar, i de tant en tant se us despenja amb una novel·leta de les seves en les quals l’infidelitat, el desagraïment, l’inconstància, la traïdoria i tota altra mala qualitat, ho atribueix amb molta preferència a l’home. A la dona li reserva el paper d’àngel i de víctima, i si alguna vegada li fa fer pecats, s’escau d’ésser per inconsciència – l’home en té la culpa -, per un excés del sentiment llur, per la seva condició de feble i per altres atenuants prou poderosos per a exigir el perdó. Aquella mena d’home que ella crea, li ha fet creure que tot són iguals fins al punt que no es fia de cap, se’ls mira tots amb una gran prevenció i de tant lluny com pot. Fins quan a algun li ha reconegut prou bones qualitats, si l’accepta com amic és amb el propòsit fet de no badar.

Una vegada tot ballant amb ella – sabem que Maria Llaó i Martí, balla, però no volem saber que tangueja ni que xarlestoneja -, un home li va dir:

– Mireu, senyoreta: les manifestacions que us acabo de fer són ben sinceres, però us aconsello de no fiar-vos de cap altre home perquè quasi tots són uns…

Aquell beneit la va enllestir, i creient fer mèrits es va enllestir i ens va enllestir a tots.

Quan després d’això la nostra Maria es trobà sola pensant amb aquell ridícul exemplar d’homo sàpiens, estic segur que va plorar. Riure no, perquè no en sap.

Maria Llaó és molt sensible al dolor. És una mena de dolorosa que sempre té a punt de sobreeixir el llagrimer. No costa res de fer-la plorar. Aixís com hi ha dines a les quals el somriure i fins la rialla les embelleix, a ella és el plor el que li dóna una bellesa extraordinària. Val la pena de fer-la plorar.

La gran debilitat de Maria Llaó, és el llit. Sembla estrany, oi? L’única cosa que és un calvari per a ella, és el llevar-se de matí, i quan no té més remei que fer-ho, llevada i tot, encara dorm. El tren se li escapa tot sovint. Si aconsegueix pujar-hi i és a la matinada, ja podeu comptar que pujarà a primera enlloc de segona, que durà les mitges al revés, o bé una sabata i una espardenya… Un dia que això darrer li esdevingué, una dona que feia el viatge amb ella en el mateix vagó li demanà si tenia mal al peu. Ella no s’atreví a confessar que dormia i la causa de portar una espardenya no era la son, sinó una llagueta al peu. Aquella dona de totes passades volia que es descalcés que li miraria i li curaria, però s’hagué d’acontentar donant-li uns remeis que sabia, entre els quals es destacava la infal·lible fulla de lliri.

Jo crec que Maria Llaó, el dia que acabi de guanyar matrícules d’honor, farà literatura; que el dia que un home l’enamori es casarà com Déu mana; que quan tingui fills, esdevindrà una bona mare; i si tan lluny volia anar amb la meva creença, que fins pot – a desgrat de l’opinió de molts gendres -, arribar a ésser una bona sogra.