Ramon Sedó i Borrell
La gent del llamp (1929)

Una tarda de diumenge de l’estiu de 1922, m’estava treballant amb uns companys, a la Redacció – que era una cosa com una gàbia – de l’enyorat periòdic Priorat, mort d’una calaverada quan tantost començava a prometre. Això era a Falset.

Entraven a la gàbia periodística En Ramon Sedó i l’Abdó Barceló. Aquest darrer, ens presentà. Tot va ésser trobar-me davant d’En Sedó i haver de de fer el cor fort i aguantar-me amb un suprem esforç l’esclafida del riure.

Ramon Sedó, a l’enrevés de Rudolf Valentino, és l’home més lleig del món. Segurament no hi haurà hagut cap noia que l’hagi tingut al capsal del llit, retratat.

Me l’havia imaginat un xicot eixerit, elegant, llest, viu com la fam, atrevit i una mica mal educat, però en aquell moment haguí esment que l’imaginació m’havia traït o estat fidel a mitges.

La primera impressió que em produí, fou la d’un sagristà fugitiu. Després, el seu rostre, em recordà unes foques que havia vist a Barcelona. Més tard, però, amb una mica de bona voluntat, vaig poder admetre que fos un home, però no pas elegant.

Duia un vestit que feia la competència a la calor, groixut i fosc; els pantalons, que li feien bossa al ventre, els portava penjats als muscles amb uns elàstics emblemàtics, i al cap d’avall dels camals, una mica llargs, li sortien unes sabatasses negres de sorge i els lligams blancs dels calçotets. La seva camisa blanca, sense coll postís, es malfiava d’una corbata negra amb nus de carreter que anava d’ací i d’allà, mentre ell enraonava, o bé amunt i avall, ara cavalcant la nou del coll, ara saltant de cavall com una desesperada. En les butxaques de la seva americana s’hi veia un atapeïment de periòdics i trossos de pa.

Quan se’m posà a enraonar amb aquella veu que semblava que cridés dins una gerra, m’atansava la cara blanca com si traspués llet igual que els tronxos de les lletugues d’ensiam, amb un pèl negre i espés a la barba que contrastava sinistrament. Semblava la cara d’un doble-sis. Els seus llavis boteruts i rojos, tot garlant, se li tancaven i obrien com la porta d’un seminari, i m’omplia de capellans.

Després de remenar i ensumar, per tot, diaris, revistes i llibres, es clavà al mig de tots i ens traçà la tragectòria que havia de seguir el nostre pobre periòdic si volia ésser bon minyó i fer fortuna. En acabat, es despedí de nosaltres i sortí amb el seu company.

Fins l’any 1925, es pot dir que no el torní a veure. Llavors, en ocasió d’entrar jo de redactor a EL LLAMP, em vaig posar en contacte amb ell, que ja n’era temps ha, i vaig constatar que era el mateix Sedó de tres anys enrera; la mateixa figura. El vaig començar a esbrinar, i si ja sabia que no era elegant i que era un inconscient mal educat, aviat sabia que no era llest, ni viu com la fam – dues qualitats que jo tampoc no he tingut mai – i que era un atrevit que es ficava per tot arreu amb una gosadia sense precedents, però amb límits.

Quan després de fer perdre els estreps a algú en un debat periodístic hi ha sortit perdent, calla, però en resta satisfet. Si per casualitat ha fet caure l’altre de cavall, no s’ho sap acabar, i riu que riu.

Amb un feix de periòdics el teniu més content que un gos amb un os. La lletra de motllo el sedueix, el té perdut. Si el llegir fos pecat, fora un condemnat. Quan no en té prou de llegir el que duu a les butxaques us remena el que teniu a les vostres i engull com un insadollable. Va llegir “El Criterio” de Balmes en una nit i l’endemà es llevà tan fresquet disposat a rebre i empassar-se una vasta col·lecció d’exemplars de premsa comarcal de tota mena, de les que de tant en tant li envia Manuel Bardí, per a que no es mori de gana.

Té un gran amor per les paraules i frases rimbombants que li sonen bé a l’orella i quan en troba, tot llegint, les arreplega i se les guarda en una butxaca. Després d’escriure un article, estén les quartel·les, es treu un grapat de paraules d’aquelles, acluca els ulls… ¡paf!… les tira pel damunt i ja està fet. Rellegeix l’article, i diu:
– Sí que farà goig.
Abans de tirar-lo al correu, us el farà escoltar, tant si vols com si no vols, sense esperar cap comentari ni cap parer, i quan ja l’ha tirat, respira com qui es treu una nosa de sobre.

Quan va saber que jo li havia de fer el retrat – perquè d’això que faig vam quedar que se n’havia de dir retrats – em demanà tot esverat:

– Digueu de mi, tot el que vulgueu, però no digueu allò! Per amor de Déu, no digueu allò!
– No, home, no.

La seva il·lusió és la reproducció o el comentari de l’alta premsa, fet als seus articles. Val a dir que ell tira, per això, i ho encerta sovint. Quan es dóna el cas, no hi veu de cap ull. Això l’esperona, l’abriva, li dóna vida. Mentre us llegeix la reproducció o el comentari, amb aquella dicció seva que és una maledicció, la saliva li creix a la boca i la baba li cau al paper. A vosaltres se us acut pensar: – Ara és feliç.

És fuster d’ofici; fa olor de fusta i les seves obres de fusta fan olor de Sedó. Devegades, les seves fustes sembla que hagin estat obrades amb la ploma: són fustes periodístiques. De vegades els seus articles semblen escrits a cops de martell: són articles de fusta. Sobretot quan tracta una qüestió a garrotada seca.

Ell creu que va néixer per les lletres i no per la fusta. Qui sap? I també suposa – tot i éssent un bon casat i un bon pare de família – que va venir al món per a fer vida monacal. Quan menja ja ho sembla un frare, però a jutjar per les idees que cova i amaga tant com pot, penso que no arribarà mai a frare si els bolxevics no arriben a governar el món i fundar convents dels seus.

En Sedó és una mica xafarderot, però és un xicot molt aprofitable. La seva amistat val molt i cal conservar-la i estimar-la. És admirable per les seves condicions de treballador i fins a cert punt d’abnegat.

Si no fos aquella mena de viciot que…

Ai!… És allò!…