Abdó Barceló
La gent del Llamp (1929)

El trobareu sempre enfeinat en una cosa o altra; i si no, us explicarà la feina que ha fet i la que ha de fer, encara. Tot això us ho anirà contant, assegut, gairebé ajaçat en una cadira de vímet blanc dins la seva biblioteca, però sense estar-se quiet, perquè no en pot estar mai. És un exemplar raríssim d’home actiu, poc amic de teories. Quan té una tasca a realitzar s’hi llança sense premeditacions i en resol els dubtes i els defectes tot realitzant-la. Té la sort de posseir un gran cop d’ull i preveu les dificultats que poden presentar-se, i si amb les mans a la butxaca, atent a allò que ell fa, us permeteu de fer-li una observació us fa:

– Bé, noi: que havem de fer discursos o havem de treballar?

Quan el trobeu ocupat és que pinta olis o aquarel·les, arregla papers de música per a l’Orfeó Capsanenc, o pel seu Esbart de Dansaires fa apunts coreogràfics, col·lecciona troballes prehistòriques o apedassa vasos i àmfores ibèriques o bé escriu quilomètrics preàmbuls que al cap d’avall acaben per esdevenir uns articles ben fets, planers, diferibles, sense enfarfecs ni rebuscaments. Aquests articles els escriu a tot arreu: darrera un full de calendari, en un tros de paper d’astrassa; és igual.

Quan dirigeix l’Orfeó, dóna l’impressió d’un ocell dalt d’una branca obrint i tancant les ales i el bec i movent les potes per a mantenir l’equilibri. Quan l’aplaudeixen es mig-gira de cara al públic saluda de biaix i riu d’una manera bondadosa i de mala gana.

És un home difícil d’esbrinar i de conèixer fora de l’intimitat. I és més difícil, encara, d’intimar-hi. Pel seu aspecte seriós, per la duresa de les seves faccions, pel seu esguard acusador i el seu posat eixut i sever, diríeu que és home de pocs amics i no us equivocaríeu.

Com que de bons amics no en corren gaires i ell és una mica exigent en fer-ne la tria, no en pot tenir molts. Però si ell us diu que tal o tal és amic seu, ja podeu comptar que no és un qualsevol.

A la primeria de tractar-lo, se us presenta somrient, amb un tracte excessivament amable, us té tota la llei d’atencions, us prodiga un collitot d’elogis i té un enfilall copiós de paraules fines i delicades que donen un encís incomparable a la seva conversa que us pren, us estova i us fa caure de ple en el seu laboratori psicològic. Us creieu que ja hi sou amics i que teniu la seva amistat, i no és veritat. Per poc que hàgiu badat, no teniu més remei que entregar-vos tal com sou, abans d’haver descobert com és ell. Ja us té al seu laboratori i ara fa el que vol amb vosaltres. Us desplega, us torna a plegar, us esgarrapa el cor, us furga el cervell d’una manera despietada.

La dolçor i la delicadesa d’aquell tracte inicial no és altra cosa que un nou procediment d’anàlisi. Si el resultat és satisfactori, veureu que la seva amistat arriba a vosaltres per un altre cantó que no sospitàveu i quan serà el vostre amic no riurà quasi mai, no us perdonarà cap defecte, us besarà, us mossegarà i us tractarà malament. Com més us estimi, pitjor per vosaltres.

Sigui per la coincidència en el gust, per la semblant manera de pensar, pel concepte molt aproximat que tenim de les coses i dels fets o perquè ell i jo som dues criatures vestides d’home; no ens costà gaire de fer-nos bons amics. Jo vaig haver de sofrir el seu despietat anàlisi i un cop estigué llest de la tasca em digué:
– Sospito que serem molt amics tu i jo.
Jo li responguí:
– M’agrades, perquè penses de mi el mateix que jo de tu.
– Com ho saps? – va fer.
– T’he analitzat – li vaig afegir.

Es va quedar de pedra. Potser jo devia ésser el primer home que el va escorcollar mentres ell escorcollava.

Amb el temps que fa que som amics, no puc dir que gaires vegades m’hagi tractat bé. Mai no m’ha perdonat, sense càstig, cap descuit, cap mancament, cap feblesa. Quan m’ha tocat una desgràcia d’aquestes, he tingut d’aguantar la pedregada de qualificatius que reboten damunt meu com rocs.

– Animal!… Bèstia!… Ximple!…

Són les seves advertències, els seus sermons.

Jo quan em vaig elevat a aquestes dignitats, tot somrient li faig:

– Si no m0estimessis tant, això no m’ho diries.

Llavors ell esclata una rialla d’ensa amb la boca oberta com un badoc.

La seva indignació pels defectes o errors dels éssers estimats seus, pren de vegades un to teatral, un aire d’espectacle, però és una indignació superficial i divertida que li escau i que molts cops la desitgeu i us venen ganes de provocar-la. Jo ho he provat més de quatre vegades i no costa gens, però si ell s’adona que el vull enganyar, em mira de reüll i li veig les dents als ulls que em diu:

– Torna-hi, que et mossegaré!…

Va pel carrer amb l’americana arrossegant; els pantalons lligats i penjats; la camisa arremengada fins als colzes; una cigarreta mal feta a la boca; un feix de papers i solfes i una llibreta que és un tractat de coreografia, en una mà; en l’altra una cadena que fa giravoltar amb una clau lligada al cap – la clau del teatre – i encara sembla que té més mans, que duu més coses. Va per feina. Entra al cafè de davant de casa seva, es planta al mig, esguarda arreu, dóna un seguit de cops de cap i de cops de clau en l’aire i es van alçant ací i allà per les taules esteses una colla de fadrins, els quals s’enduu a cantar o a dansar o a fer teatre, mentre ells els dirigirà tot menjant llaminadures, enfadant-s’hi, cridant i insultant com un desesperat,

Si no fós que s’irrita i crida i fa rebequeries, fóra un sant, i potser un màrtir i tot, però això en ell no significa pas l’home actiu, treballador, abnegat i donat de cos enter al bé dels altres, sinó la criatura, l’infant que és ell, també.

No el vulgueu judicar pels seus procediments, sinó pels seus sentiments. Feu-li pessigolles a l’ànima i el trobareu dolç i tendre i en fareu el que voldreu.

Si la seva mare l’amoixonés, el posés al bressol i li cantés unes cançonetes ben meloses, faria un paper de ni d’allò més bonic. I si mai entendrit per un amor arriba a casar-se ben enamorat i la seva dona se li sap arrapar al cor, serà un gran calçasses, no un calçasses vulgar i indigne; un calçasses perfecte i amb tota la dignitat.