Manel Bardí
La gent del Llamp (1929)

Fou pel juliol de 1925 que vaig ésser sol·licitat a formar part de la Redacció d’EL LLAMP. Cada quinzena hi adreçava l’original, amb una carteta per al director, demanant-li si la cosa anava bé, o si tenia de tirar per altre camí. Per les respostes que obtenia de Bardí, comprenguí que s’havia enamorat de mi d’una manera extraordinària. D’aquest enamorament me’n previngué una certa distinció, i d’aquesta una mena de responsabilitat periodística. Me’l vaig fer meu del tot. Però, s’esdevingué també que sense donar-me’n gairebé compte, em vaig trobar que jo era seu del tot. Ja no hi havia manera de desobeir-lo quan demanava o manava alguna feina, fos la que fos.

Té una manera de demanar i manar les coses molt particular i molt seva. Veureu que comença a fer-ho imperativament, amb amenaces i tot, que us l’imagineu amb un fuet a la mà a punt de brandar-lo, però, a mesura que us va dient el que vol, veieu com baixa el tò de la veu, li cau el fuet, se li tornen molls els ulls, li tremola el llavi, es lleva el capell i us demana caritat per l’amor de Déu amb un ploricó que trenca el cor… Qualsevol s’hi nega!… Fa tanta comapssió!

Manel Bardí és l’encarnació de la bondat. El dia que va néixer, a la matinada devia fer un serení manyac, el sol devia eixir per l’orient, tot ros, al mig dia tots els rellotges que anaven a l’hora de segur que van marcar i tocar les dotze. Ni un núvol en el cel. A la tarda el solell declinaria parsimoniosament i es pondria tranquil com si res no hagués passat i després de la lleu morador vesperal, estels ací i allà, i la lluna, una bona lluna. És a dir: un dia perfectament normal.

Bardí va néixer per a ésser un home feliç i quan res no l’amoïna en té tot l’aspecte, tota l’expressió. Un dia el feren director d’EL LLAMP i algú exclamà: “Pobre Bardí! Ja se li ha acabat la tranquil·litat”… Sí? Doncs, no S’hi va entregar amb la seva gran ànima bondadosa i amb els seus cent vint quilos i mig de matèria, i amb tants de disgustos com els plagues redactors li havem donat, no ha fos gens de greix ni perduts gens del seu bon humor natural. En la feina i en els disgustos hi troba un gust especial, tot substanciós, que l’alimenta.

Sap moltes coses i en sap fer moltes, llevat d’una: d’enfadar-se. Això sí que no ho ha aconseguit mai, i quan ho prova, quan vol donar la sensació que està fins al cap d’amunt, us fa rebentar de riure.

Entre els originals que aspiren a l’inserció, n’hi ha que fan farum de cove. La pietat de Bardí, però, no li deix tenir cove. Ell no condemna a les penes eternes de l’infern periodístic; només té un purgatori, que és l’atapeïda taula de treball on sojornen aquells originals, tot esperant l’avinentesa d’encabir-se en un raconet del periòdic – que sempre hi ha un dia – resignats i quiets enmig d’un ordenat amuntegament dins aquella cambra atapeïda de llibres, revistes, periòdics i amb les parets farcides de cartrons de calendaris on els homes i les dones de Romero de Torres us cremen a mirades i us fan respirar la fortor de la febre sensual que traspuen les seves carns brunes.

Una vegada l’Abdó Barceló i jo l’emprenguérem contra ell per un article que no ens féu gens el pes: “L’editorial de l’altre dia no podia anar, ens compromet, no té cap ni peus, ni respon a l’ideologia del periòdic!…. Aquestes qüestions no s’han de tractar així!… Tenia d’anar al cove!..” Ell caigué d’esquena, s’excusà, ens donà la mar de satisfaccions: la precipitació, la molta feina, la confiança en el redactor…

Quan el deixarem sol, restà atuït, aclaparat com per una remor de consciència. El dia que anà a confesar els seus pecats – que per bo que sigui, Bardí també fa pecats – va dir: “Pare: m’acuso d’haver publicat en les columnes del meu periòdic un article que no podia anar ni amb rodes”.

En la persona de Bardí, tant com abuna la carn, abunda la sinceritat. El pa, pa, i el vi, vi, amb lletra majúscula.

Les seves dues grans preocupacions són la Redacció i l’obesitat. De la mateixa manera que cada quinzena un o altre redactor n’hi fa una de crespa, cada anyada s’ha de comprar un cinyell nou, li surt un sotabarba i se li fa un sacsó més al clatell – que ja no és un clatell; és una clatellada -. Però ell, fresc i rialler, sempre d’humor, passeja les seves angúnies i el seu munt de carn amb un heroisme infantívol que encisa.

Cada quinzena, quan arriba EL LLAMP de l’impremta, es posa a cridar – crida molt bé; sense fer mal – i ja me’l teniu manant feina a la seva mare, a la germana, a l’oncle, posa adreces al periòdic i mentre els altres pleguen, segellen i empaqueten, ell, segut a la cadira del purgatori, escolta la xerrameca d’un lloro verd i molt antipàtic que té, sua, esbufega, es venta, s’aguanta el ventrell i pren paciència.