Som diumenge i vinc de l’horta
Elegia del Priorat i altres versos (1927)

Som diumenge i vinc de l’horta,
porto al braç el meu cistell
ple de fruita regalada
i raïms de moscatell.

Som diumenge i fa bon dia,
sento olor de dematí,
el sol enjoia les herbes
de les vores del camí.

Si trobés aquella noia
qui té els llavis de carmí,
si trobés aquella noia,
dolça com el dematí…

Si ara pel camí em sortia,
jo en seria tot content,
i el camí se sentiria
tot ple d’enamorament.

Camí enllà faríem via,
la vila fóra al davant,
la vila blanca i polida
clara com un diamant,

amb el campanar qui es dreça
i és com un ciri cremant
que fa llum a cada casa
redossada al seu voltant.

Camí enllà faríem via
i el camí fóra més clar,
li diria aquelles coses
que la fan enrojolar.

I ella tota es commouria
de tantes il·lusions,
l’aire fi tremolaria
de la cançó dels petons.

Quan seríem prop la vila
li abocaria el cistell,
i en sa falda s’hi encendria
la claror del fruit novell.

Ella s’enlluernaria,
i el seu llavi de carmí,
somrient, es badaria
com un clavell de jardí.

Si en ser a casa em preguntaven
pel fruit que anava a collir…
– L’he donat a aquella noia
qui té els llavis de carmí,

qui té la mirada clara
i el cabell daurat i fi.
L’he donat a aquella noia
qui d’amor em va ferir.

Som diumenge i fa bon dia,
el matí és tot odorant,
sento enyor, i vaig fent via
i la vila és al davant.

No em sortia aquella noia
del cabell de vellut fi,
no he trobat aquella noia
al revolt del meu camí.

S’ou un dolç remoreig d’ales…
és el vol del serení
que les herbes desenjoia
de les vores del camí.

1926.